KOVA. Geographic Tools

Sense escenografia, textos transitant en una pantalla o símbols per desxifrar. La companyia multidisciplinar ens presenta un espectacle ‘monodisciplinar’. La Veronal i Marcos Morau despullen l’escenari per revelar-nos bona part del seu treball artesanal: el seu codi. Kova: geographic tools és una conferència que ens endinsa a l’entortillegament hipnòtic de les ballarines i el ballarí de la companyia, qui confinats en pocs metres quadrats perforen l’espai del dret i del revés. Aquesta vegada en comptes de viatjar cap algun indret del planeta, La Veronal ens desencripta el seu mapa coreogràfic per explorar la geografia del cos i el moviment humà. En aquest espectacle conferència en Marcos Morau ens fa de professor o d’antropòleg de danses una mica gelós de les seus descobriments: ens explica el modus operandi a mitges. I és que cal guardar uns asos a la màniga per conservar una aura de misteri. Ara bé, la primera norma queda molt clara: les emocions queden aparcades. A la dreta de l’escenari, custodien la taula de llums i so: el coreògraf, l’Enric Planas (l’il·luminador) i en Robert Fratini (dramaturg i teòric). El coreògraf explica la premisa concreta que la ballarina o el ballarí ha de visualitzar i plasmar. D’aquesta manera veiem a la Laia Duran dibuixar cercles en quatre dimensions, les mans de la Lorena Nogal lliscar per l’espai com si tinguéssin voluntat pròpia, el cos del Manuel Rodríguez es converteix en un trencaclosques biomecànic, la Sau Ching arrodoneix els angles rectes i la velocitat i la intensitat de moviment de la Marina Rodríguez és tot un repte per a la mirada.  La conferència desglossa els formats made in La Veronal. En Morau ens presenta els motlles: el duet ballroom (braços que s’entrellacen) o l’unísson. Solos i duets es poden executar en dos nivells: dempeus o al terra. Si Kova és una gramàtica, al terra les possibilitats sintàctiques s’expandeixen, per exemple: amb el duet de la Lorena i la Marina. En aquest exercici/passatge la humanitat dels seus cossos s’evapora i es transformen en unes bellíssimes aranyes siameses. La fredor escalfa: un duet d’un desencontre entre la Lorena i en Manuel ho demostra. Les emocions s’acumulen tímidament als ulls, dos planetes lluminosos. En Marcos Morau passa la paraula a en Fratini, qui ens il·lustrar sobre el “rococova”, la versió més ornamental de les seves eines coreogràfiques. Més tard, també teoritza sobre les articulacions d’insectes, els laberints, i els cossos com a planetes joves en constant evolució geogràfica. Una coreografia coral segella l’espectacle. Havent posat la dansa sota la lupa, els cossos aixequen més intrigues, i ja siguin de planetes o d’insectes, un seguiex somniant en enigmes geogràfics. 

L'acció (més que espectacle) que proposen els de La Veronal és un petit privilegi pels que hi puguin anar. Ja cal que la posin en la seva cartera d'espectacles i que la facin rodar. A Kova, centren la seva atenció a la seva manera de construir el seu gust de dansa (Marcos Morau prefereix no parlar de llenguatge de dansa, li sembla massa pretensiós). Ho fan explicant, punt per punt, els manaments del seu codi. El mateix Morau amb Roberto Frattini, ho expliquen mentre que els ballarins executen i els espectadors comprenen la lògica, com si apareguessin cavitats immenses, rius de bombolles i fils invisibles de marioneta entre els cossos dels ballarins. Deixar el moviment nu permet veure  la ductilitat dels intèrprets, i captar les imperfeccions (quan els cossos es topen mínimament) que habitualment en un espectacle fixat ja apareix plenament depurat. El moviment (principalment, estàtic) per a La Veronal, en realitat, és una de les capes dels seus espectacles en què també sumen l'espai escènic (amb els elements icònics); la dramatúrgia textual (a partir de veus en off i textos projectats a fons d'escenari); l'espai sonor; la il·luminació... Tots aquests condiments, juxtaposats permeten maridar la pràctica de la dansa en un camp molt més ampli de les arts, amb referències (més o menys explìcites) del cinema, la literatura, la plàstica... que ho fa altament suggerent. El treball de La Veronal és un punt de trobada de les arts, en un espai abstracte. A Kova, només al final en l'uníson (coreografia dels cinc ballarins en grup), fan una lleugera picada d'ullet a la suma dels elements. Perquè apareix un text en el que revela la paradoxa dels humans d'estar determinats (generació, país, religió, bandera...) per elements que vénen de l'atzar purament. La geografia que planteja Kova és obert, tolerant, que es filtra amb naturalitat i, per això mateix, es converteix en un volcà en erupció que ressitua la dansa contemporània d'avui. A Kova es comprova fins a quin punt l'honestedat de Morau i els seus ballarins és extrema. I això, també aixeca l'esperit.Després de veure aquesta experiència (com si es pogués mirar pel forat de la porta com Morau explica a nous ballarins les claus del Kova), el que ve més de gust és poder afrontar un nou muntattge de la Veronal ipoder percebre el volum que aportarà a la dansa aquests nous coneixements. Deia Morau, amb la boca petita, que el proper projecte de la companyia serà un híbrid entre dansa i òpera. Hi ha constel·lacions per a descobrir!