Cinquè comentari de les propostes d’In situ a Fira Tàrrega (que se suma a Im Bau,  a Unreal state, a Parades, i a Extra motivated people, per ara). La companyia Jil Z practica un teatre físic sense contemplacions. La base del treball és la respiració que forcen fent que ressoni amb sons guturals. La humanitat respira sense dificultat en una actitud de descans. Però ells, en aquesta situació d’aturats, propicien que el cor dispari la sang per tot el cos, oxigenada, expulsant l’aire. Sobre aquest treball rítmic desenvolupen el moviment que s’adapta habitualment a la mateixa cadència. Finalment, el repte del quartet és que aquesta exhalació contínua amb el moviment i les relacions entre els personatges, que van evolucionant, transporti una idea de resistència, de lluita, i també d’esgotament. Semblen els ballarins de Danzad, danzad, malditos (La Pista) que, si s’aturen, perden la capacitat de viure al centre de l’escenari.

L’espai és volgudament abstracte: dues circumferències ocupen el pati de l’escola Ondara. Es juxtaposen en un costat, que esdevé el centre. Ocupar aquell espai, compartir-lo o lluitar-lo serveix per indicar les confrontacions de societats, comunitats condemnades a entendre’s, que ho fan des de la complementarietat o, la major part de les vegades, des de la jerarquia. Sense paraules però amb molta intenció, es veuen les relacions desequilibrades d’home/ dona i la capacitat d’unir-se per apartar el més dèbil.

L’acció és angoixant per a l’espectador, que ha de ser molt actiu en interpretar les transicions i les diferents escenes. Descalços arrossegant-se per les pedres i suant, a mesura que el sol ocupa el pati es percep un desgast, un cansament, unes ferides. L’esgotament dels personatges coincideix amb la mirada perduda (i silenciosa) dels Kamchátka a Incontinuo. (L’art troba forats negres que relacionen els muntatges amb una màgia especial). El públic haurà rebut aquell dolor i cansament, un exercici desaprofitat, menystingut per les formes d’un capitalisme que aplaudiria accions més brillants. Però és quan la noia que queda arraconada que el públic intervé de manera incisiva a l’acció. La força sumada desplaça els abusos i permet que es redimeixi l’esperança, la Justícia, la confiança. És un final que s’agraeix.