David Selvas sovint insisteix que té enveja de la catarsi que es produeix en els concerts de música, davant de la pesada racionalització teatral. Per això, ell sovint ha provat d’incorporar-hi la música en directe com un element identificatiu del seu teatre (Aquella nit, La importància de ser Frank). També Oriol Tarrasón hi combrega amb aquesta vitalitat que aporta la música i s’ha atrevit a introduir a l’argument un músic que toca als passadissos als metros amb el seu germà que ha perdut la memòria immediata a partir d’un accident. El director, com en el seu anterior treball, ha apostat per unes referències familiars (com a Un dia qualsevol). El dramaturg cauteritza el dolor amb l’humor que també juga el pare davant d’una situació tant inversemblant aparentment, però tant real en el seu dia a dia.

Les Antonietes han tornat a vibrar amb aquest muntatge, després d’un llarg parèntesi. El tancament per la Covid els va agafar en els moments més baixos i cal considerar aquest muntatge com una salvació in extremis. És una beneïda retornada perquè ensenya les nafres de la desaparició de la dona (en el cas del paper interpretat per Pep Ferrer), la separació de la filla petita (que el defensa el músic Jorge Cabrera), o l’anhle per tornar al camp de la investigació i la vida (que assumeix Annabel Castan) amb el deix irònic d’uns quadres delirants. Ignasi Guasch interpreta el paper del noi que ha perdut la memòria i que necessita de les curtes de tothom i, sense adonar-se, també els dona raons de viure i d’estimar i de revoltar-se de les seves mancances. Tots quatre intèrprets absorbeixen les faltes íntimes com a pròpies i ho viuen amb naturalitat. No hi ha maldat mai, només en tot, cas incapacitat de trobar les sortides als conflictes del dia a dia.

Les Antonietes fan un nou cant a la vida. Davant de les adversitats, conviden a viure-les amb senzillesa i intensitat. Amb un aire positiu que tot ho amara, sense caure en el bonisme somnolent(perquè els egoismes individuals són imprescindibles per bastir personalitats íntegres).La companyia, que va néixer, quasi per intuïció fent una adaptació escènica dels contes de Mequinensa de Jesús Moncada, han anat transformant-se, sobrevivint la separació de quasi totes les intèrprets inicials. Fent desaparèixer el seu corpus que sempre tots els actors estiguessin a escena i fent adaptacions de textos clàssics (El mal de la joventut, Stockman). La companyia ha après a sobreviure, com l’herba que reneix dels marges (com canta La segona millor de Berta Giraut) i a mostrar-se sempre amb una estranya singularitat. Ara, amb unes ganes de traspassar bon rotllo i ganes de viure (i amor a cabassos) que pot recordar a algunes peces dels Sixto Paz (Les coses excepcionals o Así bailan las putas). La catarsi es produeix en el darrer tema, amb el públic cantant , a mig pulmó el Kiss kiss kiss de’n Lennon i Yoko Ono amb més contindència i menys estupefaents lisèrgics. Hi ha la saviesa musical de Lennon, i el gust per la veritat amb les mandarines rodolant pel magatzem.