Pobre King Kong! Quan al 1933 el rei Kong va protagonitzar una
sensacional pel·lícula els efectes especials de la qual potser han estat
superats a nivell tècnic però mai no han estat igualats a nivell de l’imaginari
poètic , el món va aprendre potser no a estimar-la, però sí a entendre les
raons del comportament de la gran bestiola. Ben cert que el monstre té ben
atemorits als natius habitants de l’illa de la Calavera, sempre disposats a
oferir-li en sacrifici les noies de l’aldea per tal de calmar la seva fúria .
Però alhora, cal recordar que el gran goril·la es passa la vida protegint
aquests natius, i lluitant contra dinosaures i brontosaurus que deixarien feta
una pena la mateixa illa del “Jurassic World” de Bayona. És cert també que la
seva forma d’arrencar-li la roba a Fay Wray quan la té a la palma de la seva mà
( una escena que va provocar al seu moment les ires de la censura) no resulta
massa políticament correcte. Però cal reconèixer que el súper mono amb la
testosterona pels núvols, fins i tot en aquestes circumstàncies continua sent
més cavaller que Harvey Weinstein. I al cap i a la fi a King Kong li passa una
mica com al monstre de Frankenstein, encara que no disposi de la seva
dialèctica capacitat filosòfica per reflexionar sobre el paper del creador i la
responsabilitat que aquest té envers la seva criatura. També ell és víctima de
les seves circumstàncies i els seus orígens , com queda palès a la segona part
de la peli, quan un grup d’expedicionaris decideix arrencar a Kong del seu
habitat natural i exhibir-lo com una atracció de fira a Nova York.

 Curiosament, a totes les versions que s’han
fet de la seva història el gran goril·la acaba convertint-se en metafòrica
víctima del sistema capitalista que intenta explotar-lo, i acaba caient al buit
des de les altes i fàl·liques torres que representen aquest sistema: l’Empire
State Building de l’original dels anys 30 o del remake de Peter Jackson, i les
Torres Bessones ( elles mateixes condemnades a patir una tràgica caiguda
dècades més tard per culpa precisament del seu valor simbòlic) de la versió
filmada el 1976.

I ara arriba l’Agrupación Señor Serrano, i
converteix a Kong paradoxalment en una mena de símbol de la capacitat perpetua
de reinvenció i regeneració del mateix capitalisme culpable de la seva mort.
Després d’haver volat fins al punt més alt de la seva trajectòria gràcies als
ocells i ocellots migrants de “Birdie” , capaços de passar d’una volada de les
imatges d’un  Hitchcock terrorífic a les
tanques que separen Àfrica de les colònies espanyoles ( ai, perdó; no volia
dir-ho així !), ara els Serrano es fiquen de cap a la selva de Costa Rica per
demostrar-nos que els plàtans són els màxims culpables de la implantació
universal de les grans companyies multinacionals. I naturalment, allà on hi ha moltes
bananes, hi ha també molts simis disposats a devorar-les. Els Serrano comencen
per recordar-nos amb molta ironia disfressada  que , malgrat els mals auguris i les veus
discrepants dels eterns derrotistes, vivim en el millor dels móns  possibles. On vas a parar, si el compares
només amb el planeta que era fa tot just cent anys! Esclar que l’espectacular
millora, no significa la perfecció. Però tampoc cal exagerar els mals d’un
sistema que ha sabut fer del loop i la repetició el seu millor instrument. És
necessari que tot canviï per a que tot continuï igual, ens deia el guepard de
Lampedusa. I el capitalisme ha trobat la fórmula perfecte per demostrar-ho,
creant cicles en els quals les crisis letals que ho arrosseguen tot fins
l’abisme de la misèria  i els miraculosos
períodes de recuperació al llarg dels quals la possibilitat de lligar els
gossos amb llonganisses anul·la la nostra capacitat crítica, formen part del
mateix ben estructurat tot.

Però, això sí, insistint en recordar-nos
aquesta idea que pot semblar una obvietat però de la qual obviament ens oblidem
massa sovint, els Serrano cauen aquest cop en un terreny potser també massa
obvi. La formació perd així una mica aquella capacitat de jugar brillantment
amb les metàfores i de originar nous significats gràcies tant  a la barreja d’imatges preexistents com a la
creació de noves imatges nascudes del seu talent per jugar amb maquetes i
juxtaposicions visuals i narratives  que
tant lluïa a “Birdie”, o a “BBB”, o a “A House in Asia”. Certament: ficar al
mateix sac a Kong, la United  Fruit Company
, el masclisme més exhibicionista  i el
capitalisme més autoregenador , i acabar-ho tot amb un fi de festa digne de
desfilada de la Pride o de show de matinada de la Sala Metro (qui no “entengui”
del que parlo, que consulti la guia gai Spartacus) dóna lloc a molts moments de
diversió irònica , i permet als Serrano fer una nova exhibició de fins a quin
punt dominen els recursos escènics que formen part del seu ADN creatiu. Però
diria que aquest cop, la imaginació ha volat més baix entre els simis del que
volava entre els descendents voladors 
dels antics suares. I ni els moments de festa desfermada, poden ocultar
aquesta mancança.