Els Peeping Tom treballen un teatre dansa molt suggerent, d’un fort surrealisme i una trama tant oberta com són els ulls de l’espectador. Les interpretacions són múltiples i, sí, ajuda la informació de la sinopsi del programa de mà. Al TNC han completat la seva trilogia sobre la família: Vader, Moeder i, ara, Kind. Per primer cop han traslladat l’acció fora dels seus espais hermètics, quasi claustrofòbics. Potser per això, hi ha una intensitat que es perd i, en canvi, queden més patent la seva necessitat de plantejar sorpreses escèniques. Sigui pel que fa a la temàtica, al tractament dels personatges o, sobretot, a la manera en com es presenta en escena.I això, el deixa un pèl massa en evidència; li va a la contra.

L’embrió del muntatge és la reflexió d’una membre d ela companyia que va deixar anar un “No vull portar fills en un món com aquest!”. Fa dos anys i mig, que en la crítica de Moeder ja ho insinuava (“Tremolo en pensar quin tètric univers reserven als fills, en la darrera peça de la trilogia!”). efectivament, la filla, egoista, perversa, violenta, cridanera sembla treta d’una pel·li de por. Sense necessitat de girar el cap 360 graus com a la d’El exorcista, la seva manera d’actuar fa pensar en quina societat vivim (violenta i que no escolta l’altre). 

Kind es representa en un bosc (els arbres simbolitzen el desig) al davant mateix d’una perdrera, com la de Montjuïc (les pedres signifiquen la realitat, allà on tota la fantasia s’esclafa sense possibilitat de consens). Aquest món va degradant-se, els cèrvols són de dues cames, unes angunioses aranyes caminen i boten entorn la filla. La infància s’acaba quan l’adolescent assumeix quwe ha de passar per l’estret pas entre el roquissar o atrevir-se a entrar a la cova. 

La companyia manté el seu gust per un humor cruel (quasi malaltís), i per un moviment que, alterna els grans desplaçaments rodons amb els que interpreten a càmera lenta o bé amb un gest que es frena com una cinta vella de VHS. L’actriu que interpreta el paper de nena, desplega les seves dots líriques evocant uns quadres èpics wagnerians. Tot és terrible i tenebrós, sense opció de reprendre el camí de tornada. La joventut no permet reclosir-se en la infància. I la vida adulta arrenca l’última pelleringa de la joventut, com si fos la pell de la serp, assecada.

La infància és cruel, segons els ulls de Peeping Tom, perquè els pares no els atenen prou. I perquè els pares són depredadors del seu espai vital. Tot allò que pot fer nosa al desenvolupament, s’anihila. Els fills són el símptoma de l’esperança, del nou brot d’una societat, d’una parella. Però si la societat i la parella està construïda des de l’egoisme, costa molt pensar en un final lluminós. L’humor negre només fa més infranquejable un pas a l’esperança.