La medicina antiga no entenia la malaltia com patogènica ni patològica, sinó com humoral, és a dir, causada per un desequilibri entre els quatre humors descrits per Hipòcrates, corresponents a diferents tipus de caràcters: la sang, la flegma, la bilis groga i la bilis negra. Aquesta última s’associava a caràcters depressius i, de fet, és l’origen etimològic del terme “malenconia” –melaina (negra) kholé (bilis)–, la qual ha passat a la història com l’humor propi dels artistes en tant que persones profundament sensibles, afectades per la realitat de l’existència i que es desviuen per amor. L’argentina Marina Otero encaixa perfectament en aquest perfil, i no és d’estranyar que per a la seva darrera peça, Kill me, hagi trobat (per audició) un elenc de cinc ballarines (Ana Cotoré, Josefina Gorostiza, Myriam Henne-Adda, Natalia Lopéz Godoy i Tomás Pozzi) igual de melancòliques que ella. La qüestió és que avui en dia, el mercat de l’art no s’interessaria per una colla de melancòliques i boges d’amor, però sí per un espectacle sobre salut mental, com explica Otero de bon començament.

Després de Love me (2020) i Fuck Me (2022) –que a Catalunya hem pogut anar seguint des de la seva primera actuació al Temporada Alta, immortalitzada a Núvol per l’Oriol Puig Taulé–, a Kill me decideix explotar el seu diagnòstic de TLP (Trastorn Límit de la Personalitat), barrejat amb la crisi dels quaranta, per fer un espectacle que posi damunt l’escenari i doni veu a històries de diferents artistes amb TLP o altres trastorns inclosos en el “catàleg” DSM (Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals), com la bipolaritat. L’estatut psicològic, social i gairebé ontològic de la bogeria, i la seva possible relació amb el geni, és una qüestió (filosòfica) que ens plantegem des de l’Antiguitat, però trobo del tot interessant i curiós com es formula en la contemporaneïtat i, sobretot, en relació amb el gènere performàtic a espectacles com Kill me, en què la narrativa autoreferencial i el contingut autobiogràfic són la matèria primera de la ficció. Tant és així, que la relació habitual entre ficció (representació teatral) i realitat (el món fora de l’escena), s’inverteix totalment i els personatges amb nom propi semblen més ells mateixos de veritat a l’escenari que no pas en la vida real: des de l’òptica de l’artista melancòlic (o malalt mental), els bojos som el públic, que estranyament suportem la falsedat del món amb un somriure. De fet, en cada escena autobiogràfica protagonitzada per les diferents ballarines –començant i acabant per la mateixa Otero– es porten a col·lació grans noms de la cultura general, també trastornades, que han patit el mateix tipus de “turment” que les protagonistes: des de Vàtslav Nijinski fins a Édith Piaf, passant per Marilyn Monroe o Lady Di. Tot sigui dit, tampoc falten les referències a l’Argentina i el sentiment de culpa que l’acompanya per haver abandonat el seu país per plata.

Després d’un pròleg audiovisual (element habitual en les creacions de l’argentina), en què ella es despulla psicològicament davant del públic, apareixen les cinc intèrprets (entre elles la Marina), amb perruca pèl-roja (color de cabells que portava a les peces anteriors), botes i guants negres, pistola en mà i la reglamentària depilació brasilera al pubis, amb una fisicalitat que explícitament voldria imitar a Sarah Connor, el personatge icònic de Terminator. Tot seguit, amb gestos i un to que podrien recordar a la mestra de bilis negra Angélica Liddell, Otero posa un altar, amb encens inclòs, al seu ex narcisista –i a tots els exs narcisistes que sense cap diagnòstic mèdic, tampoc saben estimar. A partir d’aquí, cada intèrpret protagonitza una escena, a parer meu totes molt ben trobades i, sobretot, molt ben dirigides, ja que combinant humor i dramatisme permeten entreveure la realitat psíquica i material d’un trastorn, però jugant tota l’estona amb l’ambigüitat entre la realitat i la ficció. I per no faltar al cor ferit d’aquelles que es desviuen per amor, però que ningú s’atreveix a estimar, no falten les cançons de despit, algunes més mainstream que altres, que encaminen el gran final, entre catàrtic, còmic i alliberador –com acostuma a passar en les obres d’Otero–, amb Wreaking Ball de Miley Cyrus. Si sensacionalista, oportunista o realment sentida i honesta és el debat que s’acostuma a generar a la sortida d’espectacles com aquest. Jo em decanto per tot alhora: qui no s’ha emocionat amb cançons de despit quan ha trencat una relació?