Las Calatrava és una jove companyia formada per Nil Martín, Judit Martínez, Laura Riera i Júlia Valdivielso (rigorós ordre alfabètic) que s’autoanomenen “les filles que Santiago Calatrava no hauria volgut tenir” (això és res!) i que fa dos anys va ser una de les formacions que van presentar al Festival Z de Salt/Girona el seu projecte embrionari. Un certamen, com se sap, adreçat a artistes menors de trenta anys perquè no només puguin exhibir les seves propostes, sinó, sobretot (i aquí està el caramel) puguin presentar la seva idea original per tal de rebre un acompanyament i convertir-se en una realitat.

Kenòpsia -del grec “kenosis” (buit) + “opsia” (veure)- és aquest espectacle de carrer que s’acaba d’estrenar a la ciutat dels quatre rius després d’haver fet un assaig obert el passat 26 de juny a la Fabra i Coats de Barcelona. La companyia ha ideat una peça carregada de bilis, una proposta satírica que dispara contra els arquitectes de renom (tot homes, s’ha de dir) que han construït arreu de la Península edificis o complexos que han esdevingut un nyap i sovint amb sobrecostos pornogràfics. Pagats per la ciutadania, és clar. L’estrella de Benimàmet s’emporta la palma, però no és l’únic. Per les seves dents esmolades també desfilen Pablo Pintado, Peter Eisenman, administracions locals i autonòmiques, diverses constructores i grans corporacions.

Riera, Valdivielso i Martín ens reben, ben mudades, al Parc Central de Girona, mentre passegen admirant la seva obra, estrenyent mans i tancant operacions amb la concurrència. Duen estampades a l’esquena de l’americana els seus noms de guerra: Oriola Bonyigues, La Calatranca i Ricarda Bofilla, respectivament. “Tres vedets de l’arquitectura” (sic). Declaració d’intencions per a persones despistades. La zona escollida no és gratuïta: va ser una obra que va trigar setze anys a construir-se, va costar 3,5 milions d’euros, no té pràcticament ombres i amaga al seu subsol mil places d’aparcament encara per estrenar. Pim-pam. Es va inaugurar el març del 2018 pel llavors secretari d’Estat d’Infraestructures, Transport i Habitatge, Julio Gómez-Pomar (PP), i sense que hi acudís ningú de l’Ajuntament ni de la Generalitat, segons cròniques de la premsa local. Un bon exemple d’urbanisme kenòptic.

Amb aquest espectacle bufonesc, Las Calatrava treuen punta als artífex de “les atmosferes tristes pròpies d’un lloc pensat per estar ple de vida, però que ara es troba buit i  abandonat”, i ho fan amb una proposta interactiva tan engrescadora com divertida, sense renunciar a la denúncia social i política, tot al contrari. Mitjançant la gamificació, les integrants reparteixen un plànol del recinte escollit i inviten el públic a recorre’l tot aturant-se en punts assenyalats on es duen a terme diferents accions.

Una de les més cridaneres -i per això, encertades-, és una manifestació amb pancartes on hi ha impreses frases que en el seu dia van pronunciar diferents líders polítics, i que si ja provocaven riota quan van ser verbalitzades, llegides ara en perspectiva generen urticària. N’hi ha per triar i remenar, entre Aznar, Isabel Díaz Ayuso, Pasqual Maragall o Ana Botella. Ens quedem amb dues perles: “El dinero público no es de nadie” (Carmen Calvo, ex ministra de la Presidència -PSOE) o “Hay quien dice que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones. Este es un aeropuerto para las personas” (Francisco Camps, ex president de la Generalitat valenciana -PP).

En aquesta gimcana urbana també se’ns convida a aturar-nos en un altar improvisat (dalt d’un banc) a encendre espelmes, dipositar flors, resar oracions per “les places dures, per les rotondes amb escultures absurdes o per les ciutats fantasma amb oficines buides” i dipositar calerons en una capsa de donatius destinada a l’obra pública. I a fer grafits en una paret (tothom tranquil, posen una lona!), o a escoltar testimonis orals víctimes d’aquestes pífies i les seves reclamacions.

Però la part més suggestiva de la distòpia és endinsar-se en un enorme catifa del mapa d’Espanya (falten les Canàries, això sí, i Ceuta i Melilla) feta amb peces de trencaclosques i descobrir les aberracions que s’amaguen sota els cons: edificis inacabats o que mai es van arribar a aixecar, d’altres construïts però tancats, o construïts en zones inundables (i que es van inundar, evidentment), en desús, rovellats, amb goteres o convertits en espais de cruising. Passin i vegin, n’hi ha per a tots els gustos i a totes les províncies. Aquí, com és lògic, només hi ha una petita selecció, però a la proposta original la llista marejava. La companyia facilita un codi QR on apareix la tria, però hauria estat una excel·lent idea que haguessin incorporat tots els exemples que tenen identificats, perquè cadascú, a casa seva, pogués fer la seva passejada kenòptica particular. Encara hi són a temps.

Riera i Martín, amb gresca i xerinola -segell de la casa- dinamitzen de meravella la posada en escena i totes les activitats, mentre que Valdivielso dirigeix amb enorme destresa tota aquesta moguda.

Jaume Plensa afirma que, com a artista, es dedica a repensar el que fa, i es pregunta per què un polític no. Kenòpsia és un espectacle imprescindible per a governants sense remordiments, urbanistes sense vergonya, i el seu exèrcit d’assessors, que cobren una fortuna per a suggerir despropòsits. I, evidentment, per a persones amb consciència que es posen les mans al cap quan comproven el resultat final.

Crèdits de les imatges: Désirée Gómez (Foto 1) i Z Festival Z / Júlia Guasch – Mosk (Fotos 2 i 3)

Kenòpsia es va estrenar al passat Festival Z, la crònica completa del qual es pot trobar a Núvol