Kàtia

Kàtia és tot honestedat. Explica una història íntima, amb una forta dosi d'humor (per la manera de parlar de "nena gran" de la protagonista) i gotes d'emoció (pel món interior de la mare i la filla). Són entranyables com un os de peluix. Ka Teatre debuta a l'escena imaginant un viatge de la filla que vol conèixer, als 7 anys, el seu Moscou natal. La mare organitza un viatge fantàstic dins del pis (o no) en clau de live cinema (projectant en directe els paisatges que arriben a les dues protagonistes) i des del punt de vista interior de la filla. Aquest viatge sense sortir de casa evoca a La nostra Champions particular de Cristina Clemente. És una llàstima que part del seu live cinema (com els Agrupación Sr. Serrano amb els ossets de Katastrophe, per exemple) quedi tapat per un llençol/mapa. Potser es resoldria pènjant el mateix full al darrere de tot.L'espectacle és tendre i atrapa tant els pares com els fills. Perquè la inseguretat d'una nena adoptada perquè no coneix la mare biològica o perquè no té fotografies de criatura, la estigmatitza. Ara, el cert és que els pares d'adopció internacional, de seguida tenen fotos dels seus fills abans i tot d'anar-los a buscar. Però, en tot cas, la situació és una convenció teatral preciosa. I les frases tipus "jo supero la mare" (abans li ha dit en un punt de nervi "Kàtia, em superes") o "Amb tu, les distàncies es fan més curtes" de la nena amb un posat de no saber què diu però que sap que es guanyarà el favor de la mare, són frases d'un fort magnetisme.