Kathleen Hanna. La Frenètika

  Que dura se’ls hi fa la vida a aquells grups musicals que, un cop arribats al cim, queden enxampats en les tensions internes dels seus integrants! Només cal veure en aquest sentit la minisèrie documental de Peter Jackson “The Beatles: Get Back”, i comprovar la cara de fàstic que de tant en tant se’ls escapa als Fab Four al llarg de les sessions d’enregistrament de “Let It Be”, el seu darrer disc. O recordar les llegendàries batusses dels germans Gallagher, ara feliçment ressituats en un oasis de germanor per tal de recuperar el temps perdut. O, per entrar en el món de la ficció estrictament inspirada en la realitat, només cal ficar-se a l’escenogràficament esplèndid estudi de gravació en el qual té lloc l’acció de “Stereophonic” , l’extraordinària obra teatral de David Adjmi que s’ha convertit en un dels espectacles més aclamats i premiats d’aquests darrers anys. El protagonitza  un grup fictici però directament inspirat en la mítica banda Fleetwood Mac, i enfrontat a una cruel paradoxa: mentre més avança l’enregistrament de  l’àlbum que portarà el grup a ocupar un lloc d’honor   en la història de la música pop-rock, més evident es fa que les relacions tòxiques dels seus integrants,  contaminades per addiccions de tota  mena (també sentimentals i emocionals), faran del tot  inevitable la seva dissolució. I val a dir que, malgrat les enormes  distàncies que separen les  dues propostes, tot gaudint d’aquesta “Kathleen Hanna” ( i en vaig gaudir força)  em va venir al cap en algun moment aquell altra  “Stereophonic” , potser perquè, diferències a banda, en aquests dos espectacles hi podem veure quelcom semblant al que, si ens posem analògics,  podria ser  vist com la cara A i la cara B de l’evolució d’un grup musical. El cas és que les encara molt joves integrants d’una banda que tot batejant-se amb el nom de Kathleen Hanna ha fet ja una declaració de principis , es troben també encara a la cara A del disc que algun dia vindrà a resumir la seva ara incipient trajectòria. Però s’enfronten ja a la seva primera megacrisi  existencial . I tan mega és aquesta crisi que. si es gestiona  malament, pot  derivar com si res  cap a una prematura dissolució. De moment, les dimensions de la crisi ja s’han fet visualment explícites , tot comprovant con al lloc on fins ahir hi havia tota una bateria, ara ja no en restagairebé res. La Marta , la quarta integrant del grup -a la qual nosaltres, els espectadors , no tindrem el gust de conèixer-  ha abandonat el grup tot emportant-se de seguida l’instrument amb ella. I com podeu comprendre, això ha deixat sense esma les altres trets noies de la formació. La més puntual d’elles ja  es troba a la sala d’assaig, tot mirant amb impaciència el rellotge i enviant missatges a les que s’estan prenent el seu bon temps abans de presentar-se: ella és molt estricta, pel que fa a aquestes  coses . Però és que de vegades costa molt arribar a una cita, quan saps que d’ella en saltaran espurnes, d’ella depèn potser el teu futur artístic, i en ella s’acabaran escoltant comentaris d’aquells que fan mal. S’han enfrontat alguna vegada les tres integrants de La Frenètika, la companyia que representa aquest espectacle, a una situació similar a la que ara encaren els seus personatges? Ves a saber: si no ho han fet fins ara, potser els hi tocarà fer-ho en un altre moment. I com cal estar preparades, Roger Torns els hi ha confeccionat una dramatúrgia que les hi pugui servir com a assaig general .I que els hi permeti també fer una mica el gamberro, una petició de la companyia que quedava explícita en l’encàrrec. Però tant per fer el gamberro com per plantar-li cara al mega problema necessitat de ràpides resolucions, cal prendre’s el seu temps. Per molt frenètica que es vulgui posar La Frenètika, primer s’imposa la tensa calma d’un inici que sembla demanar-li també calma al públic. I que, mira tu per on, també em va evocar una mica les additives llargues pauses que es pren “Stereophonic” al llarg de gairebé tres hores i mitja de representació, per tal de capturar l’atmosfera d’allò que passa quan sembla que no passi res. No per res algunes crítiques han comparat l’estil de l’obra amb aquell que adopta Annie Baker, l’autora de “El cine”, aquella magnífica peça teatral estrenada al Lliure de Gràcia , en el repartiment de la qual hi apareixia també Roger Torns. Deu ser cosa de les casualitats (tot i que jo no crec massa en elles ), però encara que aquest autor i director que és també actor tingui molt assumides les influències que li ha deixat la rotunditat del  moviment In-yer-face, tan ben representat per autors emblemàtics com ara Mark Ravenhill o Sarah Kane, potser el seu pas per la sala de cinema de la Baker també li ha deixat alguna que altre petjada , recognoscible ara a la sala d’assaig en la qual s’està decidint el futur d’un grup que encara té un passat massa curt. Val a dir que la referència a In-yer-face , li serveix a Torns per trobar un link capaç de relacionar el grup musical que ara es troba a la sala Dau al Sec (però que el proper més de febrer estarà també present al Tantarantana Teatre ) amb aquell altra moviment anomenat RiotGrrrl que , pels mateixos anys 90, va causava  furor amb la seva radicalitat feminista (o més aviat, postfeminista)  obertament punkie. I aquest és el moment de recordar que la Kathleen Hanna que també va deixar-li marques a Kurt Cobain i Nirvana, ve ser la cocreadora d’un provocador fanzine , el nom del qual va acabar designant tot el moviment. Però cal afegir en aquest sentit  que qui esperi trobar-se a l’escenari un reflexa del que va significar i pot seguir significant aquell moviment, potser sortirà un xic decebut. La dramatúrgia de Torns no pretén abordar-lo, més enllà de l’obvia picada d’ullet. El que busca és fer-li un instantània a aquest moment crucial en el qual es decidirà si té futur el futur del grup, o és millor deixar-ho com està i acomiadar-se del bonic somni musical. I les  tres excel·lent actrius frenetikes es mostren alhora disposades a no fer cap drama amb el tema , per molt dramàtiques que puguin semblar les circumstàncies. Elles i Torns semblen estar molt d’acord en aprofitar els escassos seixanta minuts de la proposta per crear moments d’eufòrica diversió després de no haver escatimat els moments de tens silenci, aprofitar l’avinentesa per llançar-se a la cara unes quantes veritats i jugar les cartes del psicodrama escènic amb eixerida precisió. I (com no podia ser menys) per acabar proclamant micro en mà i als quatre vents la seva passió per la música, i  el seu desig de seguir fent-la amb el màxim de llibertat possible... sense que això impliqui no fer alguna que altre concessió , que el mercat està molt dur. Crec que no faig cap espòiler massa clarificador, si deixo anar que , des de la seva ben tramada modèstia, aquest és un espectacle que vol que sortim del teatre ,si més no, amb una engruna de l’entusiasme recuperat que acaben mostrant les protagonistes. Demà, potser arribarà la cara B. Però , de moment, gaudim de la cara A.