A Lady Falcó, els enamorats tenien un malefici preciós. Nomes es podien trobar eternament en uns instants determinats (d’acord amb el capvespre). A Kariguri es troben en un joc similar. Els dos personatges, Kari i Guri es troben durant un breu i durant a l’escena. No hi ha el tremendisme dramàtic del Romanticisme més gòtic (aquell que pateix per la pèrdua en comptes de gaudir cada instant intens i genuí de la troballa).

Si a Hai, la pescadora de somnis la màgia transcorria com si fos una vetllada calmada amb te i pastes, ara és un conte amb aire fantasiós i mil·lenari. En el viatge a la nit dels temps, sempre apareix un instant on, de la flor senzilla protegida en un carro, apareix una mena de nimfa que apareix del no-res. La retrobada entre aquests dos éssers és brillant. És converteix en una estona en què la bellesa i la generositat inunden l’estança. Llums de màgia voleien per la platea, com si fossin follets entremaliats. La parsimònia d’un cavall pastura. El gat amb peus de cascavells miola i celebra el temps (breu) que comença. La gallina amb cap de sifó i peus de forquilla de fusta pon un ou màgic que brilla, vola i germinitza la propera trobada. Finalment, amb el fred, la nimfa cobreix amb el llençol de la nit el seu secret protector del dia i el gat rúfol adverteix del temps que s’acaba. Res és mesquí ni cap hora és isarda, ni es fosca la ventura de la nit que versava Salvat-Papasseit i que musicava en Serrat. Kariguri ho tenyeix de màgia, de somni i del món senzill entre el haikus i la tendresa més pura.