Karaoke Elusia, l’obra que el jove dramaturg Oriol Puig Grau ha creat en el marc del projecte europeu de creació escènica Extended Universe (2018-2020), es pot veure a la Sala Beckett fins al 3 de gener de 2021. 

De les nombroses obres que han abordat l’assetjament escolar, són de referència La edad de la ira i Malditos 16, de Nando López, i també El pequeño poni, de Paco Bezerra, que es va poder veure a la Sala Flyhard —ha estat nominada als Premis Butaca d’enguany— i passarà per La Villarroel al febrer. D’altra banda, el suïcidi juvenil va ser el tema de No m’oblideu mai, de Llàtzer Garcia, una reeixida proposta de teatre verbatim que buscava conscienciar de la necessitat de demanar i oferir ajuda, sense estigmatitzar, menystenir ni romantitzar.

Karaoke Elusia és producte d’una escriptura teatral honesta i crítica, capaç d’abordar qüestions tan penoses i difícils com el suïcidi, que segons dades recents és la principal causa de mort entre els joves. Davant el repte d’escriure a partir de les idees de poder, utopia i cultura jove —coordenades temàtiques del projecte Extended Universe—, Oriol Puig Grau opta per abordar qüestions com l’assetjament escolar i la salut mental dels adolescents sense condescendències ni coartades melodramàtiques de cap mena, i posa de manifest l’impacte —les seqüeles— que aquestes conductes i tràngols poden tenir en l’edat adulta.

L’obra comença a les fosques, en un espai pràcticament buit —dues cadires, un altaveu, un parell de micròfons—. La il·luminació d’Agnès Piqué Corbera ateny el blau —ensonyat, melancòlic, irreal— en els moments de remembrança i es tenyirà de colors més estridents en els punts àlgids de la festa i del col·lapse. Tres adolescents inquiets i plens d’encant rememoren —narren, escenifiquen— situacions i moments d’un curs, segon de batxillerat, que els va resultar molt dur i traumàtic. I ho fan sense artificis, en un codi creïble —resulta molt recognoscible i graciós el sistema de categorització dels grups de classe, com també el fet que es refereixin als companys pel nom sencer— i una interacció dialogal esplèndida, que inclou emoticones, locucions i referències culturals pròpies del nostre temps i de la seva edat. Allò sobre el que tornen una vegada i una altra és l’assetjament tant virtual —una allau d’stories a l’Instagram, sota un hashtag fatídic— com presencial que va patir el Sam arran d’una autolesió i que, sumat a la crisi existencial pròpia de l’adolescència, va desembocar en un desig irrefrenable de desaparèixer.

El to és d’una naturalitat que enamora; per la seva versemblança, opera la identificació i desperta totes les simpaties. Biel Montoro interpreta el Sam, la víctima de l’assetjament escolar; Valèria Sorolla, la lleial i contemporitzadora Anita; Lluís Arruga, el Cristian, un jove sensible que encobreix o dissimula la seva vulnerabilitat amb un to de frivolitat impostada: “No miris tortuguetes tristes. Mira la granota que fa twerk i és feliç”. L’amistat que uneix els personatges és sincera i pura com només pot ser-ho als disset anys. La sala privada d’un karaoke, on celebren a tres bandes la seva festa de graduació, esdevindrà una mena d’informal confessionari, una màquina del temps que els permet saltar sense transició d’un esdeveniment a un altre, en una imprecisa successió d’espais —l’aula, el despatx del director, el vestuari, la discoteca, l’hospital, el saló del còmic— i un vertiginós tràfec de personatges.

L’enginyeria textual aconsegueix que el procés de reconstrucció dels fets i les emocions resulti honest i espontani. Com passa sempre amb les obres ben pensades i estructurades, l’humor —present en alguns retrets extemporanis, en la descripció de companys i professors o en determinades situacions a la nova escola del Sam— fomenta l’empatia i realça el conflicte; farà també que la caiguda sigui més dura. Tots tres, amb la gràcia i la vivesa de la joventut, canten en un moment o altre, en escenes enormement agraïdes i emotives que permeten entendre l’abast d’una amistat desbordant d’admiració mútua, mirades embadalides i somriures de lluminosa benvolença. A les cançons interpretades al karaoke amb virtuosisme —Anita—, entrega i entusiasme —Cristian— o timidesa —Sam canta On Melancholy Hill de Gorilaz amb una gestualitat que deixa entreveure el seu temperament—, s’hi afegeixen temes com We Can’t Stop de Miley Cyrus o Papaoutai d’Stromae, que ens transporten a una nit de festa, borratxera i felicitat irrepetible: “Si aquest fos l’últim cop que ens veiéssim seria un gran record. Mai saps quan és l’últim cop que fas alguna cosa”.

La peça ofereix una representació despietada però força exacta del món adult, que, enfrontat a l’abús, mira sovint cap a una altra banda. Tret del professor de castellà, poc dotat per a metàfores i consells però compromès i empàtic —“Pienso que sería una pena que esa mirada se perdiera. ¿Comprendes? Que todos esos chavales no apaguen lo que tú eres, Samuel”—, els docents, obsedits amb els resultats de la selectivitat, semblen irritats a causa d’una problemàtica que els fa nosa i no saben com abordar. L’esbroncada de la coordinadora de batxillerat, a banda d’arribar massa tard, palesa una gestió nefasta i ve a confirmar que, tal com denuncia el pare del Sam, l’institut no és un espai segur. La comunitat educativa omet o banalitza el problema i, en última instància, inculpa la víctima. Les famílies tampoc no en surten molt ben parades: la mare d’un dels agressors nega l’abús i qüestiona la conducta de l’alumne assetjat; als pares de l’Anita tan sols els amoïna el futur professional de la jove: “És important que treguis molt bona nota […]. Sé que et preocupes pel Sam. Però has de pensar en tu”.

Oriol Puig porta a escena el dolor, la rebel·lia i la impotència dels joves; l’instint de supervivència —que inclou estratègies de repressió, negació i sublimació— però també les ideacions autodestructives o suïcides. L’obra funciona com un mirall de la societat: posa sobre la taula qüestions relatives a l’exercici i al consentiment de la violència —a la complicitat per acció o per omissió— i ens obliga a interrogar-nos sobre el nostre posicionament davant de situacions anàlogues. La proposta, altament recomanable, és una d’aquelles rares genialitats capaces de salvar l’abisme obert entre educació i cultura.

Article publicat a Núvol el 16 de novembre de 2021