Albena Teatre trena una interessant dramatúrgia, amb molta tendresa, que parteix d’un mite. És veritat que Kafka es va inventar el càrrec de “carter de nines” per consolar una nena de 5 anys que havia perdut la seva i li va fer creure que s’havia emancipat per anar de viatge per tot el món? En tot cas, Albena construeix una peça amb grans dosi d’emoció i una narració que incorpora el joc d’anar apareixent cartes, de canviar el narrador, d’il·lustrar amb un violí en directe cada viatge d’aquesta nina màgica… Amb la por a la pèrdua, a la mort, el desencant d’un escriptor que no troba qui el llegeixi (tret de la seva dona i el seu amic)… notes de dolors que es redimeixen per inspirar un món imaginari que ensenya a la nena a assumir els comiats. El de tots. 

Albena Teatre juga amb un espai màgic, un parc d’arbres convertits en parigües que permeten una gran dosi cromàtica: senzill i aparent. Si s’hagués de posar algun però, caldria advetir que el personatge central, Kafka, salta amb massa facilitat de la tos a l’alegria. És quan troba els moments de repòs amb la dona, que recobra una nostàlgia molt més adequada per a la resta de quadres (amb els seus matisos d’il·lusió i tossuderia per a acolorir cada escena). Però com que es juga des de la tendresa, un punt naïf, qui s’endú el protagonisme és la nena il·lusionada imaginant-se la nina a la Tour d’Eiffel mentre es gronxa al parc.

En definitiva, una peça que trenca la respiració, amb un estrany somriure, tant de pares com de canalla. Es comparteix la difícil comunió de platea. Quan passa això, tot juga a favor.