El primer que cal destacar de JUSTICIA és la seva ambició dramàtica, un aspecte que sempre hem valorat en les obres de Guillem Clua, un autor ferm i dreturer a l’hora d’explicar una història, que aquí excel·leix en la seva complexitat i perícia constructiva. És la història d’un home (un jutge), de la seva família, dels seus ancestres i dels seus descendents, que acaba com començava aquella peça teatral de Rodoreda (Un dia) que finalment l’autora desenvoluparia en forma de novel·la (Mirall trencat): la visita de la pentabesneta al casalici abandonat del protagonista, la casa que s’esfondra. Tota una nissaga i tota la història del nostre racó de món des d’abans de la devastació feixista i més enllà de la previsible devastació, també ecològica, del que ens espera. La multiplicitat estructural es tradueix en una escenografia àgil i orgànica, de subespais simultanis com els diàlegs i les escenes que es produeixen alhora, entrecreuant rèpliques trenades entre personatges i èpoques diferents que s’entortolliguen en un entramat de passat i present, que va i ve com una dutxa escocesa, plena de contrastos i impressions de clarobscurs batecs.

Diàlegs esponerosos, de fondària, que arriben a punxar el fons de l’ànima humana, i que desclouen el tapís de secrets que torturen els homes i les dones de la família reunida a l’entorn l’aniversari del patriarca. Un conjunt actoral ben acordat que omple la Sala Gran amb un ritme picat i sense hesitacions. Tots menys el protagonista (Josep M. Pou) es desdoblen en distints personatges: Vicky Peña fa d’esposa i àvia del patriarca, Anna Sahun, de filla i mare, Pere Ponce de pare i gendre, Manel Barceló de mossèn amic i de polític enemic, Katrin Vankova, néta i esposa jove, Anna Ycobalzeta de nora i esposa adulta, Roger Coma, de fill i del jutge adult, Alejandro Bordanove, de nét i del jutge jove i Marc Bosch Vilarasau, cuidador i esca del pecat del senyor jutge… Un fresc històrico-humà molt recomanable!