Les big Bouncers, tsant fresques i espontànies, s’han atrevit a construr una coreografia per a la canalla més menuda. Han experimentat amb les escoles bressol i han traslladat la seva dansa oral a una nova descriptiva (construint arbres, lianes d’una selva laberíntica amb contínues sorpreses). D’aquell joc d’imatges pronunciades encadenades (Big bounce) s’ha passat a una mena de dansa molt més descriptiva, que imagina animals de la jungla i que descobreixen divertides comicitats. Des d’una mena de flamencs, a una flor obrint-se, o unes cries que emergeixen de sota la manta groga (Maria Campos també hi abordava amagada sota la manta a Tarannà). O un mico i uns ocells nocturns estètics, misteriosos, absorbents.

Probablement, amb el major nombre de funcions trobaran més el límit del joc i de captar l’atenció del públic. Ara l’atenció de la canalla depèn massa del canvi d’element, o de personatge que hi intervé. Això sí, apunten maneres les aproximacions a l’espectador tant menut, que si podria dubtar per apartar-se o espantar-se, opta per empatitzar i riure del contacte lleu físic, d’animals, com si s’amaguessin entre la baixa vegetació. L’espai sonor navega entre el que pot recordar als dels nadons, a altres que projecten a la selva, i les aventures. Big Bouncers juga i mira d’implicar el públic. Ara sembla que temptegi. Ja és un camp fèrtil perquè el joc sempre és un element atractiu per les ments que desperten, però  molt probablement,més endavant, sabran trobar més matisos, més accions que captivin per la seva sorpresa, sense necessitat d’un recurs d’atrezzo. Ara, és indubtable que les ulleres amb ulls que zimbregen, com si fos la llengua d’un camaleó, està en sintonia ala frescor i desvergonyiment del col·lectiu Bounce (rebota i s’esplaia, juga i sorprèn).