Diamant en brut

Que el primer espectacle de Juana Dolores Romero comenci amb unes reflexions d’Hannah Arendt sobre la llengua materna és una campanada d’alerta i gruix. Una manera d’avisar: ep, això va de debò i us haureu de calçar… Es tracta d’un extret de l’entrevista que li va fer Gunter Gauss el 1964, on la pensadora juevoalemanya instal·lada als Estats Units reivindicava la seua llengua, malgrat que l’anglès era ja el seu idioma habitual d’expressió i escriptura, per les profundes ressonàncies que giravolten en la memòria i el pensament i que no es produeixen en cap altre idioma fora del matern. Tot d’una vaig recordar un personatge entranyable, Marc Heine (Leipzig 1919-Deià 2007) que va fugir del seu país -i de la seua llengua- i es va nacionalitzar estatunidenc ans d’enamorar-se d’una mallorquina de Cabrera i d’acabar instal·lant-se a Deià, on el vaig conèixer de la mà de son fill, el reputat genetista Dr. Damià Heine Sunyer. Vaig ser el seu hoste a mitjans dels vuitanta; m’acompanyava una amiga alemanya amb qui, després d’intentar evitar-ho, va acabar parlant-li en la llengua materna que compartien i que ell no havia parlat més d’ençà que va fugir del III Reich, únic supervivent d’una nombrosa família jueva. Marc era un reconegut artista plàstic, introductor de la pintura abstracta a Mallorca, i no tenia la llengua com a instrument d’expressió artística, com sí que la van tenir Paul Celan o Georges-Arthur Goldschmidt, que van preferir escriure en francès després de l’Holocaust. Clar que com deia Arendt “no és pas la llengua alemanya la que s’ha tornat boja”. Però també és cert que “la llengua obligada es torna tan hostil como la humiliació que enclou”, com deia Herta Müller, escriptora romanesa de llengua alemanya, en una situació de conflicte lingüístic que els catalans coneixem molt bé, amb la diferència que les minories lingüístiques de Romania (magiar i alemanya) tenen poderosos estats lliures que vetllen per l’idioma i nosaltres només tenim Andorra… Com molt bé diu la Müller “cada llengua determina amb imatges diferents la mirada dels seus parlants sobre el món. Qui alterna entre llengües diferents perd certeses, però també afegeix aprenentatges.”

J.D. Romero Casanova (El Prat de Llobregat 1992), la flamant Premi Amadeu Oller 2020 per un poemari trasbalsador, Bijuteria, escrit en la llengua amb què s’ha escolaritzat, ara, en l’espectacle #JUANA DOLORES# massa diva per a un moviment assembleari, tria la llengua materna perquè li ix de la xona, del cony obert com una mangrana que exhibeix en un gest inconfusible d’identitat sense noses ni pal·liatius, en una reivindicació del seu ser dona, bilingüe, combativa, antisistema i torracollons o, més ben dit, mosca collonera de tots els poders i contrapoders, culturals i polítics i comercials i establerts, que massa sovint ens maseguen l’esperit.

         La dicció de l’espectacle és, com la seua poesia, torrencial, pertorbadora, agrest, impactant… Qui diu que titubejant? Potser un pèl vacil·lant en el resultat, però rotunda en la paraula i en l’objectiu. No hesita gens ni mica a dir el que vol dir, de forma contundent i clara, amb un repertori retòric directe i profund. Potser no cal que s’esforci tant: potser li escauria una dramatúrgia més ajustada, cenyida i ritmada. Però l’espectacle és ple de troballes visuals i d’acció trepidant. Aquell “voltar l’arena” sense brau recorrent el quadrilàter de l’escenari, arrossegant la cadira de bar Manolo després d’usar-la per una seqüència de body art on s’impregna el cos de vermell -i una mica de groc- amb tot el pes de la cromàtica metàfora. Un cos que s’ofereix en radical nuesa, esprimatxada, pilosa, ferma, descarada i tanmateix d’una naturalitat desconcertant. I una paraula poètica impetuosa, contestatària, lúcida, que arriba amb força i vivacitat, amb cop de puny i puntada de peu, sense gaires manyagues ni consideracions. I així impugna “la fetitxització del cos de les dones per part de la indústria patriarcal” en una escena on s’evoca Marilyn Monroe, en una mena de cartografia del seu cos “desmembrada en punts perifèrics que la tornen pràcticament irreconeixible (la clavícula de la Marilyn, les mans de la Karina, el cul de Beyoncé –‘su dolor, su dolor, su dolor’-) i que estableix el punt de convergència amb totes les altres dones (les nombrades, i les que no)”, com diu ma neboda Alba que m’acompanyava a l’espectacle i que hauria titulat el seu comentari “el drama ontològic de la cosificació”.

         Per no parlar de la pauta política de Hegel a Marx, i Lenin, i Stalin, on no es deixa branca verda; i el cant pluritonal a l’Andalusia de les seues arrels, d’Antonio Molina a Juanito Valderrama, passant Rocío Jurado entonant l’himne de Blas Infante. A la Romero li escau la divisa de la Marçal, perquè encarna la triple rebel·lia d’«haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida». Esperem en candeletes el seu proper espectacle: * HIT ME IF I’M PRETTY * o Vladimir Maiakovski es va suïcidar per amor, que estem segurs que acollirà l’Antic Teatre, un espai liminar on hem vist resplendir més d’un diamant en brut.