Juan Diego Flórez

Uno de los puntos culminantes del Festival de Peralada este año era el concierto del famoso tenor peruano Juan Diego Florez, acompañado por la Orquesta Sinfónica del Vallés y la soprano armenia Ruzan Mantashyan. Este recital es una clara muestra del lugar donde se encuentra en este momento la carrera de uno de los tenores más importantes de los últimos veinte años. Con un fraseo siempre elegante y hermoso, con un timbre algo más opaco que antes, pero siempre de una gran belleza y que nunca cambia de color en todo el registro, sin tampoco mostrar cansancio o falta de fiatto, nadie puede negar que Florez es un gran cantante. El repertorio del concierto se acercó más a la escuela francesa y al romanticismo italiano, llegando incluso a abordar Puccini, obras para las que no parece que tenga herramientas suficientes, pero que aborda desde al corrección y el buen hacer.Su trayectoria no puede regresar al mundo de la coloratura y quizá este cambio de repertorio no sea el mejor, pero también se entiende que es el que toca abordar. Aún así, no puede negarse que es un deleite escucharlo.Por su parte Mantashyan es una soprano con un timbre de clara belleza, desgraciadamente los agudos suenan descontrolados y muchas veces estridentes, pero logró momentos de muy buen hacer interpretativo sobre todo con el Oh mio babbino caro... que dio como ancore.La OSV bajo la batuta de Guillermo García Calvo hizo un buen trabajo, excepto por la parte de los cornos que siempre se sentían inseguros en el ataque y poco precisos. El divo comenzó a divertirse con los ancores, donde mostró su lado más juguetón y poco solemne. El público parecía encantado, incluso interactuando con él, pero los que lo vimos en sus momentos de mayor esplendor extrañamos ese brillo vocal increíble y esa seriedad interpretativa que tanto nos enamoró.

 Juan Diego Flórez va agitar Peralada, amb les perles del seu nou repertori francès, però sense deixar de costat les seves proeses amb el belcantisme romàntic. El tenor va demostrar un total domini de la canviant tessitura que li permet exhibir una zona central més àmplia i amb més volum sense perdre gens ni mica el color i el to envellutat del seu cant ni l’eclosió dels seus aguts cristal·lins.  L’auditori es va omplir d’un públic de fans i de simples aficionats o curiosos. Els uns i els altres ho van passar molt bé i Flórez ho va captar des de l’escenari regalant entrega i simpatia. El divo peruà va meravellar, escalonant molt bé les peces triades, en bona part recollides al seu disc Amour . La bellesa del seu fraseig i d’uns aguts mai sobreactuats van dominar la tercera visita de l’artista al festival.  El també peruà Espartaco Lavalle, al capdavant de l’Orquestra de Cadaqués, va portar la batuta del concert, encara que li va caure dues vegades al terra entre les rialles de l’artista i el públic. L’ària Tombi degli ave miei, de Lucia de Lammermoor , òpera amb què debutarà com a Edgardo al Liceu, va obrir clamorosament una vetllada que s’havia iniciat amb l’obertura de Le toréador a càrrec de l’orquestra. Una menys aconseguida peça de Faust va preparar el terreny per arribar a l’explosió lírica de Werther de Massenet. O natura, plaine de grâce i la infal·lible Porquoi me revéiller van entusiasmar l’auditori.  Un ange, une femme inconnu de La Favorita i l’edulcorada T’amo qual s’ama un angelo, de Lucrezia Borgia, van tancar entre bravos la quota de Donizetti. Però va ser amb L’amour… Ah! Lève-toi soleil de Romeu i Julieta on va ser més aclamat, abans de tancar el programa amb una peça d’opereta d’Offenbach.  Va sorprendre a les propines apareixent amb una guitarra. Amb ella es va acompanyar per interpretar, dedicant-la a Teresa Berganza  present a la llotja, Malagueña salada . L’artista, malgrat el seu discret desenvolupament amb l’instrument, va provocar el deliri, i en els bisos restants els espectadors ja no es van poder contenir i es van posar drets per aclamar-lo amb La donna é mobile i Jérusalem de Verdi i la impactant Una furtiva lagrima . L’emotiva nit va acabar amb l’entrega de la Medalla d’Or de la mostra a l’artista i a Berganza en una cerimònia privada.