Jo sóc la fúria

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman.Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà.L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes.«Jo sóc la fúria» és una reflexió oberta sobre el concepte de la justícia. ¿Cal confiar en la justícia que ha establert el sistema o cal prendre's la justícia per la pròpia mà? ¿Cal perdonar, rehabilitar, fer penedir els culpables o cal optar per la llei del Talió: ull per ull, dent per dent? Aquesta és la tesi de l'obra, que exigeix una interpretació que puja de to dramàtic a manera que avança i que té un guió poc habitual en la creació contemporània més pròxima. El dramaturg Marcel Clement, que també ha dirigit la posada en escena de l'obra que, recordem, ja va tenir una primera versió el 2020 ara revisada al Teatre Eòlia, imprimeix el text amb un fons entre la filosofia i la profunda reflexió que assenyala directament els espectadors perquè siguin ells també qui decideixin quin és el millor camí en el trencall a escollir entre la comprensió o la violència.Els intèrprets Christian Paretas i Anna Mestre defensen aquesta tesi amb un nivell alt. I corren també el risc d'una posada en escena que els exigeix alguns moments escènics violents que no es resolen només amb un domini de la disciplina del moviment sinó que demanen mantenir l'equilibri entre la credibilitat i la prudència per la integritat física de l'un i de l'altra.Una obra de petit format —no vull dir amb això que no admeti un escenari més gran—, però que troba aquí, abans a l'Eòlia i ara a la Fènix, la principal essència amb la qual, crec, ha estat creada per l'autor, una essència que vol ser pròxima als espectadors, que els involucra, que els xucla gairebé cap dins i que s'arrodoneix amb un treball d'il·luminació molt suggerent que passa de la lluminositat a les tenebres que és també, en certa manera, el recorregut propi que fan els personatges de «Jo sóc la fúria» amb una interpel·lació constant: ull per ull, dent per dent, ull per ull, dent per dent... ull per ull, dent per dent... (...)

El mal gana cuando los hombres buenos no hacen nada. La sentencia que sirve de espoleta al protagonista de esta muy interesante obra de Marcel Clement resulta hoy, desgraciadamente, de lo más oportuna. Por poner un ejemplo, un día antes de ver la ficción, saltaba esta noticia: sale libre el hombre acusado de quemar y descuartizar a su esposa, Romina Celeste, tras cumplir cuatro años de cárcel sin celebrarse el juicio (según la ley, no puede seguir en la cárcel sin ser juzgado). ¡Aberrante! Solo hay que ponerse en la piel de los seres queridos de Romina para empatizar con el justiciero autodenominado Furia de este montaje producido por la Companyia del Corb que dirige el propio Clement. ¿Sería posible que un héroe, como los de los cómics, hiciera justicia, siguiendo su propio código moral, en esta cada vez más cínica sociedad que acepta el mal y el dolor de los inocentes?  ¿Qué hacer cuando la justicia, el sistema, falla? El autor ha sido valiente y va más allá traspasando todos los límites: el suyo es un héroe sanguinario y salvaje, un perro rabioso que lleva la ley del Talión, el ojo por ojo y diente por diente, literalmente a la acción. Toda acción tiene una reacción, justifica el vengativo y sádico héroe, para quien la Furia es la única respuesta ante la injusticia. El conflicto ético se traslada a la platea y el debate está servido.Clement se sirve de la enfermedad mental para tomar distancia con su protagonista. Está encerrado en un hospital psiquiátrico y se le diagnostica un trastorno de identidad disociativo –antes llamado trastorno de personalidad múltiple, al estilo del doctor Jekyll y el señor Hyde-. La patológica disociación explica sus actos –cuando es poseído por la Furia desata su rabia y mata con crueldad- y lo humaniza cuando asoma su lado más amable. No ahonda el dramaturgo en los posibles traumas que originaron el trastorno, solo apunta la primera vez que asomó la Furia por el maltrato a una vecina. Utiliza los superhéroes de cómic para construir la identidad justiciera y señala la inclinación por el lado oscuro de los seres humanos. ¿Por qué preferir al vengativo y oscuro Batman antes que al luminoso Superman? En su primer gran reto interpretativo, el actor Christian Paretas (participó en ‘Bross’ de Romeo Castellucci) firma un estupendo e intenso trabajo, empezando por un desafío físico, desnudo sobre un pedestal contorsionando su cuerpo entre sombras, para luego alternar de forma excelente las identidades del personaje, desde el paciente vulnerable y sensible, al poderoso y angustiante Furia. Le acompaña en escena Anna Mestre, convincente joven psiquiatra que intenta adentrarse en su mente enferma, y que acabará, en un buen giro final, enfrentándose a su propio yo. Con la iluminación como principal recurso –muy efectivo el uso de una linterna-, se logra una atmósfera tensa e inquietante que, junto a la cercanía de las intensas interpretaciones, sacude a la platea. Un potente montaje que apela a esos superhéroes justicieros que todos quisiéramos ser en algún momento. ¿Quién, frente a una indignante injusticia, no ha pensado en transgredir las normas? Muy recomendable y actual. 

Així ho proclamava Tina Turner fa anys tot cantant el tema central d’una pel·lícula de la sèrie “Mad Max”: “We Don’t Need Another Hero”, afirmava llavors la Turner. Però el cas és que , des que els humans van prendre consciència per primera vegada de la seva fragilitat i de  seva mortalitat, no han deixat mai de projectar les seves pors ,i de buscar alhora imaginari aixopluc, tot identificant-se amb ells, amb aquests herois ( i aquí, queden incloses també les heroïnes) amb capacitat per realitzar les més portentoses gestes. Quelcom que va saber reflectir molt bé l’escriptor i professor Joseph Campbell en el seu seminal llibre “L’heroi de les mil cares” que, des de la seva publicació l’any 1949, tanta influència reconeguda  ha exercit en grans cineastes com ara el mateix George Miller, el creador precisament del distòpic univers pel qual es mou “Mad Max”. I no cal ni dir que, amb la seva forma de relacionar el mite, l’heroi i la religió, Campbell  va deixar també profundament marcat el camí que han seguit des de llavors els grans creadors de còmics farcits de superherois dotats de superpoders. Uns superpoderosos  superherois que han acabat per convertir-se també en una de les grans columnes vertebrals de l’industria cinematogràfica. I que, d’altra banda, i per molts superpoders dels que gaudeixin, no poden evitar tampoc tenir de tant en tant profundes crisis d’identitat, sovint relacionades amb els conflictes ètics als quals els aboquen les seves accions.I és que, com assenyala també Campbell i ens demostra tota la història de la mitologia, entrar en la casella dels herois implica també travessar un territori iniciàtic en el qual no funcionen ni les lleis ni els preceptes ni l’ordre del nostre món ordinari. Ras i curt: resulta que per tal de protegir-nos a tots plegats i per tal de fer prevaldre la llei i l’ordre destinats a regular el nostre món i fer-lo un món segur, els herois i els superherois es veuen obligats sovint a transgredir l’ordre i saltar-se la llei. Quelcom que, si ens posem mitològics, implica fins i tot entrar sovint en conflicte amb les més divines autoritats , i plantar-li cara a deus i deesses. Quan els humans van donar origen als herois  des del món de l’imaginari fet ficció , van atorgar-los també doncs aquesta capacitat per a la transgressió que, alhora , la mateixa espècie humana que els ha creat, sap que no pot permetre’s a ella mateixa ... encara que es pugui sentir sovint temptada a fer-ho. I ja posats, també les nèmesi dels superherois han aprés alhora a revertir la lliçó que els hi han donat els seus alter egos, i  a atorgar-li un nou sentit a la seva pròpia transgressió: aquí teniu com a exemple el mateix “Joker” de Todd Phillips i Joaquin Phoenix, defugint la seva condició de marginat eternament rialler , per tal de convertir-se en sagnant  líder revolucionari dels eterns perdedors. Doncs ja que ens trobem en companyia del Joker, s’imposa fer una elecció similar a aquella que ja ha realitzat una de les personalitzades vessants que adopta l’heroi d’aquesta obra: vosaltres us inclineu més per la foscor de Batman, o per la llum que vol transmetre Superman? I abans de decidir-vos, tingueu en compte que tampoc aquest últim està exempt de la seva bona ració d’ombres. I tingueu en compte alhora que quan Zach Snyder va dirigir “Batman vs. Superman”, va voler que el vestit que llueix el superheroi que té en la kriptonita el seu més perillós taló d’Aquil·les,  portés  escrit una cita extreta de Campbell :”Allà on havíem pensat estar sols, estarem amb tot el món”. Però què passa, quan enlloc de moure’ns per mons mitològics fabricats a Hollywood amb l’ajut de grans efectes especials, o per les pàgines d’un còmic de la Marvel dibuixat amb gran talent, el presumpte superheroi ens el trobem internat a l’àrea de psiquiatria d’un hospital al qual ha anat a parar després d’haver comés actes violents d’una extrema gravetat? Què passa quan, enlloc d’aquella dualitat ètica que tants mals de cap els hi dóna  a segons quins superherois, el que tenim davant, sembla ser més aviat un cas extrem de trastorn d’identitat dissociatiu dominat per la irrupció d’una Fúria justiciera que, quan actua, ho fa sense obeir cap dels límits marcats per la llei i l’ordre  ?  I què passa quan , encara que en principi els nostres propis principis ètics ens obliguin a sentir repugnància per les seves accions, la Fúria ens acaba obligant a preguntar-nos en quin cas i sota quines circumstàncies , nosaltres mateixos podríem acabar enviant a fer punyetes l’ètica, i intentar posar-li remei furiós a tot allò que ni la llei ni l’ordre preestablerts, saben com posar-hi fi? I si llavors acabéssim obrint-li la porta al superheroi justicier, o buscant-lo fins i tot  dins de nosaltres mateixos? I aquí és on cobra tot el seu sentit la ja esmentada sentència inscrita al vestit de Superman :”Allà on havíem pensat estar sols, estarem amb tot el món”. Aquestes són algunes de les disjuntives que ens planteja el notable text escrit i dirigit per Marcel Clement. I aquestes són també algunes de les preguntes i dificultats a les quals s’haurà d’enfrontar la  jove  doctora encarregada d’avaluar el complexa cas d’aquest jove pacient , a l’hora d’emetre el seu diagnòstic. I de la complexitat del personatge analitzat , ja en deixa bona constància el seu primer desfermat monòleg. Es diria que aquí ens tornem a situar en aquella dimensió mítica dibuixada per Campbell: el cos nu de l’heroi s’aixeca desafiant per tal de proclamar la naturalesa del seu destí. I al llarg d’aquest èpic parlament amb ressons tel·lúrics, ,no s’hi pot percebre cap mena de dissociació ni de contradicció ni de dubte : totes les identitats conflueixen en un mateix destí. I estan pronunciades des d’un mateix espai, una plataforma un xic elevada per damunt del terra que es converteix, de fet , en l’espai personal d’aquest heroi i/o psicòpata malalt mental (a vosaltres mateixos us tocarà decidir). I que, amb uns pocs centímetres d’alçada, ja marca també l’altitud potser inabastable des de la qual es dirigeix tant a la doctora com a tots nosaltres aquest personatge que no necessita haver llegit Nietzsche per tal d’intentar emular l’estatura del seu superhome. Val a dir que en aquesta escena situada al primer tram de l’espectacle, hi podem reconèixer també l’excel·lent i exigent treball físic que Victòria Boixadera els hi ha demanat tant al pacient (Christian Paretas) com a la doctora (Anna Mestre). I encara que tots dos se situïn a un molt bon nivell interpretatiu, cal remarcar en especial ( per alguna cosa s’ha de ficar també pels sempre complicats camins de la multiplicitat de personalitats) la molt matisada creació que ofereix Paretas, tot mostrant-nos no ja solament la faceta Jeckyll and Hyde del seu personatge directament evocada per raons obvies (no cal que ningú altre els hi ho digui; els creadors de l’espectacle ho tenen ben assumit) , sinó també les seves altres matisades variacions de la seva personalitat. La seva fragilitat vulnerable . La seva prepotència. La seva capacitat seductora. La seva rauxa embogida. La seva matisada reflexió. La seva mirada infantil de nen enlluernat pels herois de ficció, i la seva mirada desafiant de justicier que sap millor que cap de nosaltres el venjatiu desig de justícia justiciera que s’amaga dins nostre.  . En aquest  sentit, cal dir que potser a la psiquiatra  , d’altra banda molt ben encarnada per Mestre , li manca una mica de backstage propi: tot el que sabem d’ella, ho sabem només a partir  de la seva relació amb el pacient, i amb un tercer personatge que, malgrat trobar-se físicament absent de l’escenari , acaba jugant un paper definitori en aquest combat que s’estableix entre la transgressió justiciera que es presenta com a reparadora dels dèficits d’una determinada estructura social , judicial , cultural i política... i la necessitat de seguir situant en la llei i l’ordre aquella mena de fronteres que mai no es poden depassar , si volem seguir preservant allò que ens dignifica com a humans. Esclar que vist des d’una altra perspectiva, la manca de rerefons personal que ofereix la senyora doctora, també pot ser vista com una metàfora de la feblesa que tots i totes podem mostrar en un moment determinat, a l’hora de defensar una mena de valors que malgrat la sòlida estructura que poden mostrar des del raciocini, potser no poden resistir un fort cop de vent arribat des del terreny de les emocions que més tocats ens poden deixar. I per això mateix,   també aquest un xic difós rerefons  es posa  d’alguna manera al servei del concepte general d’un text que ( i això, és d’agrair) se n’està molt d’emetre sentencies que ens facin tornar a casa amb la tranquil·litat que dóna saber que t’has posat un cop més de banda de la reglamentària  correcció política, per tal d’obrir-se a una mena de debat molt més inquietant. Però també , molt més ric en possibilitats. En aquest sentit, té molt sentit que el muntatge (que sap extreure-li totes les possibilitats al seu limitat espai escenogràfic, i crear potents atmosferes mitjançant la seva utilització de les llums) tanqui un cercle potser impossible de tancar, i acabi tot repetint amb diferents veus les mateixes paraules que vas escoltar a l’entrar a la sala. Ara, després del que acabes de veure, aquestes paraules cobren el seu veritable sentit.