Des que es va estrenar el 2009 al Royal Court, l’obra Jerusalem de Jez Butterworth no ha parat d’encadenar premis fins convertir-se en una de les obres més importants de la dramatúrgia anglesa dels darrers temps. El títol fa referència al poema de William Blake And did those feet in ancient time que Hurbet Parry va musicar el 1916 i s’ha convertit en himne no oficial. 

Ara Julio Manrique assumeix el repte de debutar al Teatre Grec dirigint aquesta dramatúrgia complexa que retrata sense pietat l’Anglaterra rural a través d’un personatge tòtem,  Jonhy Byron “El Gall” una mena de Falstaff del segle XXI interpretat per Pere Arquillué. Sens dubte, un dels grans encerts del muntatge és el protagonista, que ofereix un treball magnífic on sintetitza el caràcter entre profètic i patètic d’etern adolescent antisistema que malda per conservar la vida que ha triat on només mana la seva llibertat individual. L’actor no para d’encadenar personatges d’aquells que recorden els espectadors, però cal dir que “El Gall” és una veritable fita en la seva carrera.

Byron viu en una caravana destartalada en ple bosc a punt de ser desallotjat, esplèndida escenografia d’Alejandro Andújar que de seguida posa en situació al públic des del realisme del vehicle fins al detall del matalàs que respira xinxes, la ironia dels nans de jardí i les restes d’una rave d’aquelles dignes de les bacanals del “post festum, pestum”. Tal ambient és ideal per la vessant de comèdia dionisíaca de l’obra, en la qual Manrique se sent més que còmode en la direcció d’actors, el moviment i, marca de la casa, la música, des dels Chemical Brothers a David Bowie. 

L’estil de vida peculiar d’aquest antiheroi que visiten els adolescents fascinats per la seva figura i de qui s’aprofiten mútuament, un per fer negoci, els altres per viure la festa, en realitat ens fa veure que només té un amic fidel, Ginger, que en la pell de Marc Rodríguez fa la rèplica perfecta a Arquillué. Pel que fa a la resta de personatges cal destacar el professor absent de Víctor Pi, excel·lent moment de glòria en fondre’s sexualment amb el bosc i, entre els més joves, l’evolució i credibilitat d’Adrian Grossër. 

Manrique ha apostat per la vessant de rave de la peça per davant de la part més profètica, metàfora de la vida i mort del protagonista, que només es deixa entreveure a mans d’Arquillué quan com un déu del bosc fa volar el conte sense límits. És aquí i en el treball dels intèrprets més joves on Jerusalem, només tres dies de funció de festival, té camp per a córrer de cara a la gira per Catalunya i la temporada al Romea.