Fa pràcticament una dècada que Pol López (amb direcció de Pau Carrió) va despuntar amb un monòleg dur, inspirat en fets reals. Ara, Pau Rosell assumeix el repte (amb direcció de Xavier Boada) de posar un cos nou i ànima a aquesta història. Només és possible encarar Ivan i els gossos si hi ha una seguretat actoral d’un intèrpret jove, tendre, que intueix més que coneix, per poder empatitzar amb un personatge que té una història increïble. I que ha de triar entre els gossos o els llops (que volen depredar tot el que poden sense tenir en compte la voluntat del testimoni).

A la Rússia desmembrant-se de Ieltsin, la misèria propiciava l’abandonament d’animals de companyia, primer, i de canalla desvalguda, més tard. Es treien de sobre tot allo que calia calentar i que demanava aliment. A les afores de Moscou, va anar proliferant una massa de canalla que maldava per sobreviure o per fer callar l’estómac. Ivan és un d’aquests nens i que només la sort fa que acabi fent amistat amb els gossos més que no pas amb els llops (els altres nens que només el veuen com una amenaça o una fórmula per aconseguir diners).

El treball actoral de Rosell és d’una generositat absoluta. En la seva mirada perduda (ben diferent dels ulls en blanc dels que esnifen cola arraulits entre les escombraries de la capital russa) s’intueix que està revivint una situació d’alt risc, de vida o mort, d’intuïció animal que el condueix a la supervivència. Amb un joc de llum auster, unes sabates que simulen les persones que es creua el protagonista en aquest calvari i la interpretació entregada es viu el seu amor platònic (maternal) per Svetlana, la Miss russa. I, des de ben menut, percep la bondat i la possibilitat d’establir punts d’amistat amb una banda de gossos i amb el suport d’un cambrer d’una empresa d’hamburgueses americana. Entén que la vellesa d’aquella societat només pot anar associada amb el vodka i la misèria. Que cal fugir dels militars que l’enviarien a una casa d’acollida, que l’abocaria més fàcilment a la mort. Ivan i els gossos és el mirall antagònic d’El rey del Gurugú, un gos que contempla com les onades d’immigrants es llancen a la tanca de Ceuta i Melilla. I narra la desesperació d’aquell conte en forma de coreografia (Molsa) de Thomas Noone Dance. en tot cas, els animals es comporten més correctament que els humans en moltes ocasions. I per fer-ne escarni les Hermanas Picohueso van fer un show prou farsesc: Excalibur i altres històries d’aninals morts.

Segurament, davant de tants pocs elements per narrar el testimoni hi ha una certa necessitat de cridar, quan la contenció i una certa mirada absent calmada podria ser més harmònica i coherent amb la intel·ligència emocional d’Ivan i els seus gossos. Però el treball es mereix un celebrat aplaudiment. Aquest text de Hattie Naylor, que aprofita la traducció de Carrió, descobreix un actor que caldrà anar seguint amb atenció i estima.