IUanMI

A funeral as the setting for the second dance piece in a trilogy is an intriguing departure point in this new creation by the choreographer Lali Ayguadé. iUanMi, like its predecessor Kokoro, is a contemporary dance piece for four performers that explores internal and external worlds and the transformative relationship between them. An enormous curtain dominates centre-stage, circular and semi-opaque as if enclosing the dead within life. Yet within it shadows move or body shapes protrude... and it equally evokes the moments before death; those spent anaesthetised on an operating table, perhaps, or vulnerable in the shower like in the classic scene from Psycho.We imagine the afterlife to be something more exotic and alluring than the earthly one. Filmmakers, such as Alfred Hitchcock, play on this paradox, and his melodrama and black humour seem revived in iUanMi; an old telephone rings, is answered, but then goes dead: an intrusion from another world by an absurdly earthly means... offers only silence. Ayguadé describes a photograph as the inspiration for the piece: one in which an elderly woman carefully applies make-up in a mirror in preparation for a public event. iUanMi can be understood both as an encounter with the other and a reflection of the image of oneself, she says. The role of memory in this exchange is intrinsic: we reflect on ourselves and on our lives through our own distorted mirror that offers a lonely viewpoint, entirely subjective – yet it is our only connection with each other, and those we have lost. It's an intriguing yet complex set of ideas in iUanMi that are never resolved, setting the bar high for the final part in the trilogy. It unfolds haphazardly, arranging and associating clips of memory with dreamlike logic. The dancers (all excellent) seem like interlopers on this treacherous terrain. With emotion suppressed then revealed in bursts of movement, they portray a self-conscious struggle to express oneself appropriately in a discomforting setting.

Si una cosa es fa evident, a l’últim espectacle de Lali Ayguadé, és que la coreògrafa es mostra rigorosa i reflexiva a l’hora de convertir un detall en la màxima expressió d’un sentiment. Saber arribar a l’essència d’un sentiment a través del gest no és cosa fàcil i Ayguadé ho aconsegueix quan posem la lupa sobre petits fragments sigui un solo, un duo o un grup de més persones, però quan la valoració obre el prisma cap a una visió global del muntatge, aquest pateix d’una extrema densitat, de pujades i baixades d’interès que entorpeixen la comprensió d’un contingut amb trets surrealistes i excessivament hermètic.   De totes maneres, IUanMI, el segon muntatge de gran format de la coreògrafa, que forma part d’una trilogia sobre la transformació,  és una obra notable i solvent que transcorre en un tanatori, en un espai que acull l’evolució d’unes persones que pateixen la pèrdua d’un ésser que ara es viu gràcies a la memòria dels que el ploren. Una metàfora presideix l’escenari: una gran tela penjada en forma circular des del sostre permet delimitar un espai interior i exterior, i així subratlla les diferents emocions dels quatre protagonistes, dos homes i dues dones que reaccionen amb crits, plors, rialles, faules  i absurditats davant la mort.   L’obra, d’evident caire teatral, explora el tall que hi ha entre les emocions i l’actitud, entre allò què és real i què és imaginari. I aquest discurs transcorre no tan sols a través del moviment, sinó que també, mitjançant diversos elements, com per exemple un telèfon, una petita llum i unes grans plantes, que provoquen reacciones futures. Aquest món de dol és embolcallat per una excel·lent composició musical, autoria de Josep Baldomà,  rica en melodies i efectes sonors, així com per la hipnòtica presència i matisada interpretació que realitzen Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Marlène Rostaing i Diego Sinniger de Salas, que en escenes es mostren altament brillants com per exemple la que s’amaguen darrere les plantes, en la que els quatre es mouen abraçats mentre reivindiquen el benefici de compartir i “d’estar juntets”, i la que ballen com possessos al ritme de música disco.

Lali Ayguadé segueix persuadida en la transformació. La mort és un fet ineludible que tot mortal periòdicament va coneixent (primer com a familiar i amic, i, al final, com a tràgic protagonista). És un fet inseparable del fet de la vida. La societat occidental no té prou traça amb conviure-hi. Hi ha hipocresia i molta vergonya (que s'amaga darrera les cortines). Ho explica Lali Ayguadé en aquesta entrevista que vam fer-li des de Recomana, per encàrrec del Mercat de les Flors. Si a Kokoro (T. Alta, 2015) reflexionava sobre les ànimes i les diferents percepcions (en la mentalitat cultural i en el mateix ball), ara ha fet un pas més fer en la coreografia. Ha donat un pas enrere perdonar més perspectiva, major amplada al seuu discurs. En molts passatges (sobretot de les intèrprets femenines) es pot percebre el ball trencat, net, i puntualment, ondulant d'Ayguadé (com a Portland). Per moments, fins i tot, amb aquella mirada que es clava al públic fixe i que expressa, des d'un somriure a una boca oberta angoixant, de plor silenciat.Ayguadé poua en instants difícils de la humanitat, que no sap comportar-se. Llavors, la vergonya s'amaga darrere la cortina. De fet, un quadre similar al que van realitzar els de La Veronal a Siena (en una peça que reivindicaven el Renaixement, com el moment que l'Home era el centre de l'Univers i s'alliberava de la llibertat salvadora i absolutista de Déu, sermonejat des de l'Església de l'època). En aquesta situació estranya, poc assumida, Ayguadé (amb la complicitat novament de Jordi Oriol a la dramatúrgia) hi troba els punts de comicitat. A vegades, histriònica, altres juganeres. I l'espectacle allibera, en realitat. Perquè darrere la cortina no hi ha la por, sni no el record, el joc, la redempció, la manera de reconèixer-se fràgil i d'acceptar de bon grat els ànis de poca traça de familiars i amics, aquelles abraçades que mai s'havien produït i que ara sumen estranyes al comiat definitiu d'un estimat. La peça respira sempre en una mena d'inquietud, en una penombra constant. Amb l'angúnia d'un telèfon que rebrà una trucada inoportuna, per anunciar la mort d'algú, novament. Les llums son laterals o amb uns contres que pinten polígons amb arestes detallades i d'angulositat diversa. O neixen les ombres xineses amb uns llums al darrere de la cortina o zenital que descriuen que, en comprtes dle plany, hi ha el ball conjunt, coral, fresc, jovial, intens. La Mort és el resultat de tota una Vida.