It don’t worry me

Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen.Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals.Malgrat que sembli només imprescindible per als espectadors que no parlen anglès, diria que seria recomanable que tothom utilitzés els auriculars que s'ofereixen a l'entrada per poder escoltar també, no pas el que seria l'estricta traducció simultània, sinó una mena d'audiodescripció que no és sinó una altra de les peces integrants de la companyia i que és un element més de l'espectacle i allò que, com deia, l'acosta al recurs de la sèrie «Match».La proposta planteja les fronteres invisibles entre l'art i la correcció política amb una mirada irònica que capgira els principis de qualsevol creador. ¿Què és primer: l'actuació-reacció o la referència d'aquella actuació? Per això, una pissarra, l'únic element de l'attrezzo, serveix per desgranar i trobar les claus d'allò que s'ha vist. ¿El gat xinès de la bona sort? ¿El Quixot? ¿L'art clàssic? ¿Els nens a la platja de Sorolla? ¿L'Esbart dansari de Sant Cugat? ¿El Pantocràtor?...La sorpresa salta quan, entre els espectadors, n'hi ha un parell que intervenen —caputxa enfundada— en una mena de col·loqui improvisat, inspirat, diuen els protagonistes, per la pancarta «Democràcia» que hi ha penjada a la façana del Teatre Lliure. I, ja se sap, quan entra la “democràcia” en escena, les intervencions obertes i lliures es poden escapar de les mans de qui dirigeix la performance: el racisme, el Brexit, la independència de Catalunya, el feminisme, la polèmica dels reis negres embatumats i, amb el salt des de la cabina a l'escenari de la veu de l'actriu en off que fa l'audiodescripció, també la rèplica del “feminisme” però vist des de l'altra banda de la barrera.«It don't worry me», que es podria traduir amb un col·loquial «Tant me fot!», capgira l'ordre de les coses i interpel·la els prejudicis i les normes establertes. I res és com allò que sembla que hauria de ser. Hi ha llampegades d'il·luminació per baixar a l'infern del roig encès, hi ha un mínim vestuari ni que majoritàriament siguin uns calçotets blancs, i hi ha una picada d'ullet —¿hauria de dir mes aviat una “picada de culet”?— a l'estil més estripat de Carles Santos amb el seguiment rítmic de natges que l'actor Albert Pérez Hidalgo fa de la peça musical que dóna títol a l'espectacle i que el 1975, l'actor i cantant Keith Carradine va incloure en la pel·lícula «Nashville», de Robert Altman. Tot un exercici gestual de pompis que les natges immòbils de l'altre actor, Bertrand Lesca, observen amb un deix d'admiració i qui qui sap si també amb un pèl de sana enveja. (...)

(...)Això és un espai en blanc, una pausa, un instant de reflexió. Ara les lletres s'amunteguen perquè hi ha qui repica el teclat. I elabora una tesi sobre el que recorda d'It don't worry me. Hi podria haver algú al darrere traduint amb una altra llengua o retransmetent-ho com un partit de futbol, com una traducció simultània sense accentuació, plana, de conferenciant del Caixafòrum, però deixant colar opinions en la primera persona que es performers/(narradors en tercera persona de les seves pròpies accions desplegades a l'escenari). L'obra, que tanca el cicle de la Ruta 40 al Teatre Lliure, és una estrena d'Atresbandes amb dos còmplices dels Fringe d'Edimburg (Bertrand Lesca & Nasi Voutsas). La proposta planteja ser políticament correcte, forçar el dret d'ofendre a l'audiència. La veritat és que, si té sarcasme aquesta no acció retransmesa en directe (i doblada, si se seguia amb auriculars), queda tova l'aparentment voluntat de ser políticament incorrecte. La credibilitat que Voutsas pugui tenir sobre la independència catalana és molt relativa, i sona és paròdica la denúncia als Black face (que el Baltasar l'interpretin persones blanques que es pinten la cara amb carbó) de les Cavalcades de Reis. Les veritables contradiccions, les que fereixen l'espectador són les pròpies, les que l'identifiquen amb una acció que, en realutat, ha estat cruel i cínica. Veure com els altres es posicionen (coincidint amb la ideologia pròpia,ono) és com mira una tempesta a l'horitzó. Per molts llamps i insults que projectin, son innocus al pensament bonista de l'audiència.Lesca i Voutsas van sorprendre al Grec amb dues propostes que provaven d'enfrontar les diferències dels països de la Unió Europea i d'Orient i Occident (Eurohouse/ Palmyra). Per la seva banda, els Atresbandes busquen sempre noves formes més enllà del teatre postdramàtic. Trenquen la lògica aristotèlica (plantejament, nus, desenllaç) i creació de personatges. En realitat,són performers que trenquen convencions, com es pot pensar de Solfatara, Locus Amoenus o Coda. La voluntat (i ho aconsegueixen en la majoria dels casos) és deixar desarmat a l'espectador, trencar-li els codis per trobar una connexió verge entre l'artista i l'espectador. Hi ha la frescor de la inconsciència però, al darrere, també dispositius que ajudin a construir un discurs coherent amb aquest trencament. La coreografia final, amb música del film Nashville, que dóna títol al muntatge defineix prou bé (i divertidament de forma escatològica) com hi ha qui aposta per marcar els punts culminants, i qui es desviu per donar matís a cada compàs amb un exercici de virtuosisme muscular.(...)Torna la pausa, la reflexió. Sembla que l'article (com l'espectacle) anuncia el seu final, ara amb un punt conclusiu.

In March 2016 propagandists, located (according to Google Analytics) in Saint Petersburg, infiltrated my blog lookingfordrama.com. ‘Vote Trump!’ They urged on a number of posts about Catalan theatre productions. Of course it’s nice to receive any comments, but it was disconcerting that having perused my online persona (courtesy of Facebook) my unwanted guests would have targeted me as an American with alt-right tendencies. The thought actually worried me for a while: perhaps they know something I don’t! The authority of the conclusions of those who observe and interpret us might be a theme in It don’t worry me, a very funny and “different” play (well said by the lady next to me); a collaboration between local troupe Atresbandes and British-based French-British-Greek duo Bertrand Lesca and Nasi Voutsas. Lesca and Albert Pérez Hidalgo do much of the performing, but most notably provide a running commentary in English interpreting, in a disembodied way, their own and each other’s physical activities. At the same time, Mònica Almirall provides the simultaneous interpretation of their words into individual headphones (optional, but advisable if your English isn't really good or you're just a bit tired). Another two pairs of eyes are added as Voutsas and Miquel Segovia watch conspicuously from the audience. A play about the relationship between art and political correctness, say the troupes, it’s an oddly mesmerising if inconclusive experience. The commentary on commentary has its own momentum that keeps things interesting, irrelative of what’s actually going on. Before you know it an hour has gone by and we’re still sitting there, supremely informed but still in the dark.