Marc Rosich té feblesa pels personatges tràgics, pels perdedors consumats, que han viscut la glòria i han quedat relegats a la cuneta, quan han caigut en el ràpid i profund oblit. Ho va fer amb Ocaña en dues ocasions (Copi i Ocaña al purgatori i Ocaña, reina de las Ramblas). També bastint un personatge ferit del patetisme de Tenessee Williams (A mi no me escribió Tennessee Williams). És també un defensor del teatre cafre de Joe Orton, que li ha traduït les seves obres. Rosich, per últim, enamorat de l’òpera i de l’humor més farsesc, pensa en el suplici d’una ballarina que voldria enamorar amb els seus braços que zimbregen com el mar als veïns de l’Eixample, en els aplaudiments de les 20h del confinament domiciliari i que ha d’empassar-se l’actuació de la cantant lírica, que acaba sent un reclam televisiu (amb un Vincerò de Nessum dorma que la posa dels nervis). En el pis familiar partit entre dos germans bessons (o això fa sobreentendre) li protagonisti (un home que es transvesteix d’Isadora Ducan i es fa pregar com si fos una estrella de Hollywood al dissortat porter que li porta provisions del súper) hi ha un personatge que podria ser, ben bé, un altre alter ego del que destapava a N & N (2008), una obra feta per a escarni de la immobiliària que expulsava la Sala Beckett de Gràcia en una operació immobilirària especulativa de llibre. Aquest Sebastià, afectat, amb armaris plens de roba de dona i sabates de taló (tot i que Isadora destaqués per ballar descalça i amb uns tuls que li insinuaven carmes despullades) li deu haver tocat el costat que dóna al pati interior.

En comptes de la poesia i el glamour que es podia intuir a Silver ballad, que també evocava la peripècia de pel·lícula de la creadora de la dansa moderna a Amèrica (i que ella mateixa traslladaria a Europa), hi ha un retrat molt més cru, decadent, divertit per desgraciat. L’obra explota els riures que glacen: Perquè el patetisme és d’espectec (com els fuet que sobresurten de la bossa del súper) d’una l’amargor feridora, alhora.

Oriol Guinart és un actor consumat en vestir-se de dona a l’escenari fent una caricatura folletinesca. El paper, li va com anell al dit. L’extravagància d’un ball que evoca les onades del mar amb les bates amples i florejades són marca de la casa. Li va molt bé el contrapunt de’n Jordi Llordella, el dissortat porter i actor en potència que no sap com interactuar, si en rus o en català, si amb katiusques o descalç. La tragèdia èpica té un epíleg que, en comptes de tancar la trama (explicant què hi havia al costat de l’altre mur silenciós) sembla mostrar una mena de doble personalitat del protagonista. I que fa el seu darrer negoci amb el turista carregat de dòlars i que vol fer una inversió en aquesta reforma integral.

La Barcelona, mapa d’ombres es mal ven, altra vegada, i la ciutat es degrada quan s’obvia el veïnat vulnerable.