Mentre els grans festivals d’estiu europeus han cancel·lat la seva celebració (Avinyó, Edimburg), el Grec de Barcelona ha decidit tirar endavant, amb totes les limitacions que fan al cas i els “danys col·laterals” en la programació que han obligat a improvisar i a crear en molt poc temps. És el cas de l’espectacle que Mal Pelo ha presentat al Museu Marítim convertint un espai tardomedieval com les Drassanes Reials en un lloc màgic on catorze intèrprets de diferents disciplines hi han encastat en nou dies un rar camafeu on cada tall de les seves múltiples cares il·lumina els altres en una irisació de talents. És veritat que Inventions s’inscriu en un projecte de llarga alenada que té la música de Bach com a base creativa, d’ençà el solo que Maria Muñoz va presentar al difunt Festival de Sitges fa una bona pila danys (2004). Per a la present ocasió s’han convocat un quartet de corda i un quartet de veus d’excepcional cromatisme que van esgranant una saborosa selecció de l’ingent corpus bachià, el déu de la música clàssica, font inesgotable d’inspiració de la música ulterior. Una tria melòdica vibrant que escandeix la dansa, el gest, el moviment, la plàstica de la representació. I és que la complicitat artística que ha teixit Mal Pelo entre les distintes especialitats creatives converteix el que podria ser un collage en un aliatge de molts quirats. Es pronuncien solos de María Muñoz o de Pep Ramis, sovint amanits amb videos i textos d’alt voltatge, de Federica Porello, Zoltán Vakulya o Leo Castro, que ratllen l’espai amb elegància i precisió, i que s’entortolliguen en figures suggeridores i electritzants. El carro que transporta els músics és un element cinètic de gran potència, i recorre l’espai mentre els instruments ataquen una peça. És una imatge de ressons atàvics, perquè músics i portador del carro van cofats amb uns barrets vegetals que ens recorden els orishas afrocubans o les màscares d’hivern centreuropees (els Iltis alsacians, els Sylvesterklaus suïssos, els Binsengeist bàvars, els Strohschaben austríacs o els Startzi búlgars, entre tantes d’altres caretes dels carnavals rurals més arcaics). Cuculles de sabor ritual dissenyades per Carme Puigdevall que conviden a l’experiència cerimonial. El quartet vocal no només fa gala d’uns timbres fluïts i poderosos, sinó que entren en el joc escènic sense prevencions, i així la soprano Quitèria Muñoz apareix a les espatlles d’un portador i, mentre canta, avança sostinguda en llargs pals com un pas de setmana santa, el tenor Mario Corberan i el baix Giorgio Celenza s’entonen en corredisses hilarants, l’un portant l’altre en un carretó, o fent mitja amb ràfia, mentre el contratenor David Sagastume sembla que vol trencar la barrera del so. Les partitures de Bach s’encavalquen amb un evocador món sonor creat per Fanny Thollot, tot plegat en aquest espai d’arcades i pilastres , amb públic a tres bandes i punts de visió extremadament polièdrics. Entre les imatges plàstiques sobresurt el tronc d’arbre suspès en l’aire que Pep Ramis colpeja amb una aixa, homenatge a l’ofici que durant segles s’exercia en l’espai de les drassanes: els calafaters o constructors de vaixells. O la misteriosa figura que coberta d’un capot amb capulla que no li deixa veure el rostre, deambula i recorre el marc arquitectònic, sovint grallant com un corb.

Els estímuls auditius, visuals i corèutics arriben al seu clímax en un final on tots els intèrprets dibuixen un cercle i entonen -cantants, instrumentistes i ballarins- una darrera peça de Johan Sebastian.