Festuc Teatre ha muntat una agència al món dels esquimals: Festuc Artic Tour. Com si fossin entusiastes guies com els d’Oh, Europa de Dagoll Dagom conviden a tots el grup que es descalci les sabates fora i que entri descalç a l’iglú. Amb un obrir i tancar de portes s’accedeix a l’Àrtic, amb el seu fred (uns ventiladors refreden l’estança sense la contundència d’Ârtica, dels Ponten Pie, ni la força poètica del mim) i un món que va explicant.

Dos personatges, ara abrigats amb unes pells gruixudes, proven de ser pedagògics, com ho serien els acollidors migrants que acaben de trobar una llar i conviden al veïnat, (Habitaculum, dels Kamchatka). Els d’Inuit, són dos personatges generosos, que volen explicar-se el seu dia a dia i que ho fan amb la paciència de qui espera pescar un peix a la canya, pacient, però que semblen gastar una timidesa que els frena. Sí que hi ha més curiositat quan es cola el gos i, cadell consentit, vol jugar amb tots els nouvinguts. La major part de l’espectacle es desplega a partir d’un audiovisual enginyós que, com un planetari es pot veure a la cúpula de gel. Les accions comptades dels dos inuits fan servir els quatre estris que ensenyen i utilitzen. La peça és humil amb una instal·lació tecnològica ambiciosa. Per això acaba pesant més el contingut que no pas el continent, allò que fa que un espectacle sigui viu, de tacte i que ha de procurar que cada sessió sigui única.

Festuc Teatre, en les seves versions escèniques convencionals, juga amb una escenografia que es transforma. Recorda molt el bon fer del Centre de Titelles de Lleida. Els mateixos intèrprets sovint dialoguen amb els personatges i, sempre amb una música que abraci l’atenció dels més menuts versionant històries clàssiques com La llàntia meravellosa, La nena de la jungla (com si fos un nou Tarzan), Adéu Peter Pan, o Bunji, la petita coala (que s’inspira en els incendis d’Austràlia de fa uns estius).Ara, a Inuit, l’ombra del canvi climàtic i de la Natura bruta de plàstics també aflora dins de l’iglú. En aquesta instal·lació immersiva hi ha una atenció major als espectadors, tot i que comptin amb una interpretació massa tendra, insegura (que li dóna autenticitat, però alhora fa patir per la integritat de l’intèrpret).