La delicadesa de la Cia LaMala és reconfortant com la seva catifa rodona des d’on executen els seus números de mà a mà. Amb un escenari amb molta inclinació, que els deuria modificar des d’on desenvolupar les acrobàcies per no perdre l’equilibri fan un treball, aparentment prim que van ampliant en capes. Els treballs de força, equilibri i connexió entre el portant i la volant (en realitat dos cossos forts i entrenats fins a traspassar-se momentàniament els rols) van guanyant amb intensitat. Del joc amb els ulls embenats buscant-se com un primer desig en una festa adolescent es passsa a uns exercicis que encadenen verticals amb salts acrobàtics. Els cossos es van acoblant, esdevenint un, a mesura que avança la peça. Al darrere, al costat, sempre un fil musical en directe. Un teclejar de piano i de guitarra constant, com aquell cuc que no s’atura buscant trobar allò que busca, que necessita, que vol compartir. La música en directe li dóna la calidesa que necessita aquests moments íntims de descoberta, de feliç retrobament. El mèrit d’aquesta companyia brassilera és la de poder construir una enèssima trobada d’una parella (per moments, sembla que l’un sigui el servent i l’altra la filla de la mestressa, com aquella Júlia d’Strindberg, va versionar Christiane Jatahy. Però aquest cop, no hi ha la topada entre la nena rica i l’home que la domina, si no un equilibri tendre, d’una mirada sincera i entusiasta, que lliga molt amb aquests cossos que es van desprenent de tot el que els molesta per poder sentir-se físicament ben junts de la seva parella. Chapeau.