Intersections

Un públic majoritàriament jove ha omplert la sala Hiroshima els quatre dies que s’ha pogut veure i viure aquesta experiència interactiva. Es tracta d’una connexió múltiple via skipe amb cinc persones des de casa seva. Els cinc joves ens parlen de la seva experiència com a participants de cada una de les revoltes que en el període que va de 2009 a 2014 van sacsejar d’alguna forma el món des de diferents àrees del planeta. Rambod Vala de Teheran ens parla del moviment verd del juny de 2009, Ons Trabelsi de la Primavera Àrab que s’inicià a Tunis el 2010, David Teixidó des de Barcelona del moviment 15-M, a Montreal (Quebec) Jean-François Boisvenue explica que va ser la Primavera de l’Arç i Yu Yen-Fang a Taipei del moviment del Gira-sol al març de 2014. Tot i que les revoltes no van ser exclusivament juvenils, tenen en comú la irrupció de les xarxes socials com a suport organitzatiu d’aquestes protestes i revoltes. La trobada té la intenció de connectar aquests esdeveniments i ho fa convocant a aquestes persones -més o menys anònimes o sense un protagonisme destacat- a parlar de la seva experiència a peu de carrer. El conjunt de testimonis està pensat per a què aquests protagonistes interactuïn entre ells i amb el públic. Si bé les formes d’interacció són senzilles i bàsicament visuals, la proposta adquireix el to teatral desitjat, la connexió esdevé un moment únic i irrepetible i tot es desenvolupa en temps real. Cada protagonista ha fet arribar als directors/dramaturgs objectes emblemàtics i/o significatius dels moments viscuts. Mentre es desenvolupa la connexió, Mireille Camier va dipositant els objectes amb molta cura a l’escenari. Malgrat l’entusiasme dels participants (d’alguns més que d’altres), el mitjà és fred i costa traspassar aquesta gèlida barrera. Tot i l’esforç per trencar amb el format televisiu i cinematogràfic del reportatge amb testimonis, és difícil allunyar-se del gènere. Estem davant un espectacle de teatre documental o testimonial singular i interessant que ens apropa a unes realitats llunyanes en el temps i l’espai, però que no aconsegueix la tensió i l’emoció necessària per colpir l’espectador. D’altra banda, resulta decebedor comprovar com les revoltes en les que van participar aquests joves han quedat dissoltes en l’esdevenir històric. A estones, hom té la sensació que els protagonistes de l’espectacle han acomplert una mena de ritus de pas contemporani cap a l’edat adulta sense més transcendència que l’estrictament personal. Tan sols la ballarina Yu Yen-Fang sembla haver incorporat quelcom de l’experiència viscuda en el seu desenvolupament creatiu posterior. Amb tot, Interseccions obre una porta a unes formes teatrals que potser podran prescindir de l’escenari pròpiament dit, tot i que, ara per ara, continua sent el punt de trobada i un ferm ancoratge per aquest espectacle.

Obskené planteja una tesi catastrofista. Totes les manifestacions populars que reclamaven, des del carrer, major democràcia als seus governants s'han cremat com un castell de focs. No han deixat rastre. Va passar a l'Iran del 2009, a la Tunísia del 2010, al moviment 15M del 2011 o en la revolta univesritària del Quebec, al 2012, o en la revolta dels gira-sols a Taiwan, el 2014. El dispositiu escènic exigeix una multipantalla des d'on es projecten per Skype els cinc testimonis, que expliquen en primera persona, el seu cas. I què n'ha quedat. tot és molt pla, expositiu, de documental de diumenge al vespre televisiu però amb petites invitacions a la participació, des del joc, amb el públic. I amb una exposició dels elements que ells van utilitzar en cada acció pacifista. Que esdevé un mural de dignitat. Gema Moraleda ja va fer un retrat del projecte en l'assaig obert del Factoria Grec.La producció pretén demostrar com aquelles revolucions no van ser suficient per suplantar règioms. Com tot i que semblava que la població ho secundava majoritàriament, al cap de pocs, anys, el règim s'havia reforçat. La sorpresa els havia fet tremolar un breu instant de temps pe`ro no havia estat suficient per a superar-lo. De fet, revisat amb perspectiva, algunes de les accions que es van produir durant els dies d'incertesa van ser un clar retrocés dels drets humans dels seus ciutadans. Els cinc testimonis, que intervenen des de casa seva, en punts ben allunyats del món, coincideixen en la pèrdua de la por, en la sensació de poder veure que era possible i amb un cert desengany actual. De fet, és una tesi que ve a confirmar la producció Una lluita constant de La Ruta 40, amb dramatúrgia de Carlota Subirós. I que demostra que les revolucions necessiten diferents etapes en les que es combina l'activisme amb el pragmatisme. En què hi ha moment de derrota i altres de recuperar posicions més justes. El periodista Andreu Gomila es preguntava fa uns dies si els dramaturgs tenen por en aquest article. Realment, la voluntat d'Obskené és d'analitzar l'acció un cop ja ha passat l'escuma de la immediatesa. La història s'escriu quan ja s'ha refredat. Tot i això, Intersections no oblida el cas del procés de l'1-O (que, d'altra banda també va tenir un cicle de lectures dramatitzades: En procés al Teatre Lliure el 2018). El que dona validesa i consistència a una revolució és la seva capacitat de fer veure majoritàriament que hi ha situacions millors de vida social, amb noves polítiques més transversals, que exigeix un compromís constant dels seus ciutadans. Obskené retrata el petardeig emocional de la revolució però obvia que aquella realitat tant íntima fa marca i permet trobar nous consensos entre la ciutadania, en les properes dècades.