Els Serrucho sintonitzen amb la calma enganxifosa del Dust in the wind dels Kansas. Aquella sensació de viure un moment íntim amb els col·legues, compartint la incomoditat del càmping gas, el muntatge de la caravana i l’angúnia que no es arribin uns veïns a la parcel·la del costat amb la música makinera a tot drap. El públic és el responsable de la il·luminació puntualment perquè els seus frontals serveixen per accedir a l’espai (entre els magatzems de l’ESCAC ) i també per anar descobrint quins elements hi ha a l’escenari i com es van desplegant.

Aquesta colla, que desmunta la caravana dels pares (perquè és d’una generació anterior a les cadires Kechua), ho fa mecànicament. Sense donar-li gaire importància. Volen recuperar espais de llibertat i d’intimitat dins de la tenda cantant allargant les notes i acompanyant-li d’un puntejat de guitarra i d’un trombó de bares que improvisa segones veus. És una mena de paradís que coincidiria prou amb el que imaginen els de Monte Isla i la seva nit estrellada d’Allí donde no estamos o aquella excursió dels de La vurgueria (Snorkel).

Hi ha una connexió hippie, sense necessitat de compartir el fum característic d’aquell tabac que va rulant. No tenen cap necessitat de transmutar-se en hipsters. El seu món, amb gotes de surrealisme, com la capalina que escup aigua similar al paraigua que esquitxava aigua com si fos una regadora a pressió de Los excéntricos (The melting poutpurri). Parlar d’una vetllada sota els estels, d’un foc de camp i d’acompanyaments de guitarra és tant modernament rabiós com la fosforescència coreogràfica més radical. I, si em deixeu triar, em quedaria molt tranquil assegut a terra i fent un tè amb aquests compis i no tant amb la parella d’avis britànics (o són noruecs de l’Adrian Schvarzstein amb Sweet home on wheels) ni els que converrteixen en llit nupcia el seient del darrere d’un Simca 1000 (Nest). Fora de l’espai urbà, la vulnerabilitat de l’excursionista és similar a la d’un espectador en un festivat de noves tendències…