Ink. Dimitris Papaioannou

Vam començar als gairebé llunàtics paisatges d’aquell “The Great Tamer” amb astronauta incorporat que ens va deixar bocabadats al Grec de 2017. I , tot i haver-hi algunes desercions pel que fa a la fascinació que havia provocat la seva magistral proposta anterior, molts de nosaltres vam quedar de nou enxampats pel seu enorme talent, tot recorrent la mediterrània sensualitat farcida d’ancestrals referències a la simbologia  de la tauromàquia per la qual transitava  l’estiu passat “Transverse Orientation”. Però vet aquí que, durant el pandèmic any 2020, Dimitris Papaionnou ( d’ell us estic parlant), va posar en marxa una nova proposta escènica força relacionada tant en un sentit metafòric com en un sentit purament logístic i físic amb la tragèdia vírica que estava vivint el món en aquell moment. En sentit físic, perquè es tractava d’un espectacle amb dos únics intèrprets que, alhora, jugava tota l’estona amb la proximitat dels cossos , i amb la impossibilitat d’aquesta proximitat: a l’escenari , Papaionnou ens presentava un cos vestit i un cos nu que entraven constantment  en íntim contacte, però que alhora ho feien també gairebé sempre separats per translúcids murs de plàstic que impedien el contacte real. Quelcom que, anant a allò altra que apuntava abans, adquiria també  una evident càrrega metafòrica, donada la rigorosa necessitat de mantenir les distàncies socials en la qual ens trobàvem tots immersos.No sé fins a quin punt la primera versió de “Ink” diferia de la versió reformada que ara  ha arribat al Teatre Lliure. Però sí crec que en aquesta,  perviu la petjada pandèmica que ve a confluir amb les altres possibles significacions que li vulguem donar a tan aquàtica proposta. I això últim ho dic perquè aquest cop, en Dimitris ha convertit l’aigua que tanta falta ens fa en el líquid element que , plàstics a banda, li dona forma visual a tot l’espectacle, i construeix tot el seu espai escenogràfic. En ell ens trobem al mateix creador, un home de mitjana edat es diria que ben acostumat ja a viure en una solitud es diria també que ben marítima. I potser, prou fet també a aquesta solitud com per a no desitjar  ( o no voler desitjar ) altra companyia que la d’aquest pop  que té al seu costat. I que, malgrat el títol del muntatge, poca tinta deu desprendre ja: la tinta, en qualsevol cas, cal més aviat imaginar-la tot veient les belles formes que pot suggerir el plàstic negre sota aquesta pluja constant d’aigua excel·lentment  il·luminada. El cas és que, de cop, la buscada o forçada solitud d’aquest home, es veu sacsejada per l’arribada d’un jove ésser nu que sembla lliscar per sota d’obscures corrents marítimes , i encapsulat dins aquestes ja esmentades superfícies plàstiques . Es tracta potser d’un íncube capaç de despertar de nou el desig del nostre solitari regador? D’un enigma juganer que ve a trastocar aquest ensopit ordre quotidià compartit entre un home i els seu pop? D’una imatge també metafòrica de la joventut que se’n va ? El cert és que l’home , evocant potser el títol del sensacional espectacle amb el qual en Dmitris es va presentar per primer cop entre nosaltres, manifesta també clarament arribat el tram final de la proposta la voluntat de domar i dominar aquest ésser fugitiu que sembla despertar en ell un record no exempt d’intensa càrrega sexual més o menys patent o latent.Però el cas és que, de tant obrir l’aixeta de l’aigua i de tant omplir amb ella esferes amb quelcom de simbòliques peixeres, Papaionnou acaba mostrant-nos aquest cop una notable sequera d’idees. L’aixeta de la inspiració es tanca ben aviat. I a partir d’aquí, les imatges es tornen sovint reiteratives , encara que continuïn resultant també  estèticament brillants. La dramatúrgia , malgrat els breus seixanta minuts de durada de l’espectacle, deixa a la vista també ben aviat els seus límits. I el creador, se’ns presenta com si , abstret per la seva pròpia creació, fos incapaç d’entendre que aquesta, necessita quelcom més que una constant pluja d’aigua per a semblar del tot vida. Encara que el creador segueixi demostrant per moments  que en va sobrat de talent visual , aquest cop no en té prou amb això per pal·liar les mancances del seu espectacle. 

Dimitris Papaioannou torna a passar pel festival Grec de Barcelona, l’últim gran espectacle internacional de la programació d’enguany. Ho va fer a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, on va demostrar que ser un “geni del teatre físic i visual”, no et garanteix tenir una consciència social i medioambiental a l’alçada de la teva genialitat. L’artista escènic gairebé total (director, coreògraf, intèrpret i dissenyador de decorats, vestuari, maquillatge i il·luminació, com és el cas d’Ink) ha patinat sobre aigua precisament quan més calor està fent a Catalunya i quan més està cremant Grècia i altres països de la Mediterrània. Res justifica artísticament, ja no la quantitat d’aigua utilitzada en l’espectacle (75 minuts gairebé ininterromputs amb l’aixeta oberta –potser amb sistema circular?–), sinó el fet d’utilitzar l’aigua d’aquesta manera quan la sequera s’està començant a escampar arreu (tots en sabem els detalls).Podria dir que això és tot el que vaig veure de l’espectacle, però vaig fer l’esforç de deixar la veu de la consciència en stand by i connectar amb el que se m’estava plantejant. Tampoc em semblaria bé quedar-me amb la crítica fàcil de l’espectacle sense entrar en allò artístic, perquè a més de l’aigua, l’espectacle en si també dona per parlar. Certament, Papaioannou potser sigui un geni del teatre físic i visual, tot i que en aquest espectacle, jo em quedaria molt més amb l’aspecte físic i teatral, precisament perquè el drama (l’argument) es desenvolupava per la concreció de la situació dramatúrgica i el conflicte entre els personatges; tots els elements estètics contribuïen a l’ambientació d’aquesta “narrativa”. La creativitat visual de Papaioannou la deixaria a Transvers Orientations (que es va veure al Grec el 2021), espectacle amb què vaig entendre què vol dir que el teatre sigui visual i què que un espectacle sigui més contemplatiu per a l’espectador; això és, que l’acte comunicatiu (el fet artístic, o la poètica mateixa) es dona a través de la composició pictòrica i figurativa de l’escena, que la dramatúrgia es troba en la imatge més que no pas en les accions dels personatges o el llenguatge corporal dels intèrprets per si sols. Tanmateix, és innegable la qualitat estètica de tot el plantejament escènic i dramatúrgic; la fotografia (si es pot aplicar el terme) també és impecable.

Una nova Humanitat es convoca en aquest INK, on el vell lluita amb el jove per sobreviure incapaç d’entendre que la subsistència humana passa per l’evolució de l’espècie. Respira una mena d'angoixa com la de ARCAS 2020. De fet, el que necessita Papaioannou és fer un cop de timó a la seva estètica i virar cap a enfocar aspectes que poden emocionar els espectadors, sigui des de la bellesa o des de la lletjor, però que imprimeixen uns girs i un gest que vagin més enllà d’una narrativa fantàstica. Albert Sánchez Piñol a La pell freda, en realitat, fa tot un tractat sociològic que podria ser llum per a aquesta obra.Avui, quan el que més preocupa d’un espectacle és la despesa d’aigua, és que ens trobem en què hi ha molt poc a agafar-se emocionalment. INK sembla fer un cant postapocalíptic, una mena de transformació de la humanitat que, ha retornat a l’aigua marina per sobreviure. Un pop és el seu company imprescindible per poder néixer i subsistir abans que no s’abandoni l’element líquid. El creador grec sembla atrapat en la seva pròpia imatgeria. La tinta s’ha remollit, està correguda com el rimmel als ulls de qui ha plorat, però que no exposa els motius.Cesc Casadesús va presentar a Barcelona Papaioannou en el seu primer Grec (The great tamer, 2017). Va rebre una ovació al Mercat de les Flors. La segona visita, al 2021 (després de pandèmia), Transverse Orientation, ja va demostrar símptomes de quedar-se en una estètica dels cossos però amb un limitat univers narratiu. Les descripcions si tenen ànima al darrere, també són valides a l’escena però ja va fer aixecar la cella a més d’un seguidor. Ara, és la constatació pel seu encant estètic, amb un joc màgic amb l’aigua i les capes de plàstic que, com si fossin escates d’un rèptil afloren petites fuites sorprenents, cert. I el plàstic que cobreix tota la càmera negra multiplica en milers de llums concèntriques. Aquesta nova incursió de Papaioannou podria tenir els mateixos efectes però interessar i angoixar l'espectador en el seuu quadre quasi expressionista de blanc i negre. Però falten elements de profunditat dramatúrgia que coincideixen amb els de la complexitat estètica. Cal que s'equilibrin perquè el públic (no només els fans) vegi compensat la seva expectativa. Ara la pell que exposen és massa freda, no reacciona amb pell de gallina.