Pere Faura és un coreògraf que el pop li corre per les venes. La música de discoteca és un referent per a construir les seves bombolles de diversió i, a vegades, un punt de cinisme. Després de la seva trilogia sobre l’art (Sweet fever, Sweet tyranny i Sweet precarity) ara s’ha deixat imbuir per l’estètica zombie. El que comença sent un videojoc cutre acaba sent una alerta mundial. Faura, símplement, se serveix de la videografia zombie per fer riure i un pèl de fàstic a la concurrència. Evidentment, no pot obviar el Thriller de Michael Jackson i li agrada fer sarcasme quan fa ballar els seus tres zombis La Macarena.

Faura, ara, té un dispositiu nou (que alterna la coreografia, la música i un recurs de video molt complex), que reacciona al moviment dels intèrprets a partir de sensors. Ara és el moment de construir una tesi (més o menys connotada ideològicament) que qüestioni la comoditat de la societat de deixar-se influenciar per les modes, per les proclames del moment, sense esperit crític. Amb la por, l’amenaça de fenòmens estranys que impedeixin sortir de les convencions que marca l’establishment. Els zombies, diuen, van aparèixer com a mà d’obra esclava als camps, fins que, van alliberar-se. Per això, té una molt bona rèplica l’arrrencada amb els robots (fa anys que Assimov especula en què les màquines acabaran subjugant a qui el va crear) que, uns 100 anys més tard, reprodueixen el cànon.

Faura vol provocar un cert fàstic sarcàstic escopint sang i dits per l’escena. Però és dif´´icil superar els estadis del teatre del dolor d’Angléllica Liddell (algú recorda l’operació de Gènesi 6, 6-7)? O els quadres de Sergi Fäustino amb zombies que bevien els gargalls dels seus companys que havien dipositat en un got? O quan feia una botifarra a partir de la seva extracció ode sang? Pere Faura aborda el terror còmicament, de manera similar a com va seduir amb el sexe a Bomberos con grandes mangueras.