Qualsevol
ha jugat a llençar una pedra a la superfície del riu perquè
reboti. Es genera una ona en expansió que combina les dues variables
fonamentals: espai i temps. Posem-nos per un moment en el punt de
vista d’un observador capaç de veure només cada impacte sobre
l’aigua, retallant de la mirada els segons de desplaçament entre
ells. El resultat seria una seqüència de fotogrames idèntics.
Desaparegut el vector temps, resta només el gest immòbil. La
relació forta entre aquests dos elements físics és, per definició,
la característica de la dansa: quelcom que es mou mentre portem un
cronòmetre en mà.

Sense
fletxa del temps. Així és com Tomeo Vergés, coreògraf olotí que
ha fet carrera a França i que per sort nostre és convidat de tant
en tant a ensenyar-nos algunes de les seves investigacions, ha
imaginat el tríptic ‘Incisions’: tres peces, cadascuna d’una hora de
durada aproximada. “La descomposició del moviment” les ha
subtitulat. No en sentit de la mesura entròpica, perquè precisament
descarta aquells retalls de temps entre cada impacte de la pedra
sobre la superfície; sinó per determinar el valor que el gest del
ballarí podria tenir en cada un d’aquells instants.

La
sorpresa és majúscula. A partir d’escenes quotidianes, la d’una
parella –Troubles
du rythme-,
un grup d’amics amb unes cerveses de més –Syndrome
amnésique avec fabulations
-, o una família –Anatomia
pública
–
(segurament la peça més contundent de les tres) i amb un grup
d’intèrprets que s’avenen a aquell joc de retallades per fixar en la
retina només l’instant precís en què es produeix el gest. Així
construeix una paradoxa essencial sobre la qual caldria prestar
atenció: la constatació que la quarta dimensió (el temps) no
esgota les possibilitats de comprensió de la realitat tangible, com
ens explica la teoria de la relativitat, i per tant no podem
circumscriure la dansa només a un moviment que passa mentre disposem
d’un rellotge de control. Necessitem també d’una superfície
bidimensional de desplaçament sobre la qual es produeix l’efecte de
la gravetat. Aquí, i només en aquesta singularitat possible, que en
la teoria física anomenen curvatura espai-temporal i que habitualment
coneixem com a “present”, és on les arts del moviment tenen
lloc: en l’efímer. I és que la pedra llençada sobre l’aigua és
cosa pròpia -quasi exclusiva- de l’estiu i els seus ocis, oi que sí?