Incendis

Com en la galeria de la cel·la 7. El drama èpica de Wadji Mouawad "Incendis" encara té un to més fosc amb la posada en escena a la Biblioteca de Catalunya. La humitat d'estiu, la sorra regada, les voltes de pedra donen a l'epopeia de Nawal Marwan ( i els seus fills) una gran profunditat. També tres anys després de l'estrena, els actors porten uns personatges amb uns solcs marcats. A més de Clara Segura (mestra dels matisos) i d'un Julio Manrique (que té el difícil treball de viatjar a emocions oposades) destaca Màrcia Cisteró com a actriu que sap estar a l'alçada per poques rèpliques que tingui al seu abast. I la seva veu és envolvent com la pols i la llum que esgrogueeix els quadres. També Xavier Ruano és un actor molt orgànic, que sap emocionar només amb la paraula. sense moviment. Mentre que l'ombra de Clàudia Font es fa més present en aquesta nova ubicació. A la producció de la Biblioteca, Carles Martínez substitueix Xavier Boada. Hi ha, ara, potser un punt més de comicitat amb les excentricitats d'aquest notari rigorós i honest però les relacions amb la resta de repartiment no han variat els equilibris. Molt bon treball, com a "Cels". Potser aquest Mouawad més cinematogràfic, amic de voler canviar d'espais contínuament, deixa entretenir una mica més el "thriller". Però la contundència del que diuen, del que expressen i del que viuen els personatges segueix sent molt densa. 

L'any 1988, una jove libanesa, Souha Fawaz Béchara, nascuda a Beirut el 1967, en una família cristiano-ortodoxa, membre del Front Nacional de la Resistència Libanesa, durant la invasió israeliana del Líban el 1982, va intentar matar a trets, a casa seva, després de guanyar-se com a professora d'aeròbic la confiança de la seva dona, el general Antoine Lahad, cap de l'Exèrcit del Líban Sud. Detinguda i tancada sense judici a la presó de Kfar Ryat, torturada repetidament durant deu anys, Souha no va ser alliberada fins al 1998, gràcies a les pressions internacionals. Va ser el 2003, quan Souha Béchara va publicar la seva autobiografia, 'Resistance: My Life for Lebanon', una història que és la base dels fets reals en els quals s'inspira el dramaturg Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per construir la immensitat dramàtica de l'obra 'Incendis', estrenada primer al teatre, representada en diversos escenaris internacionals, entre altres el Festival d'Avinyó, dins d'una tetralogia de l'autor, i adaptada després al cinema per Denis Villeneuve, una pel·lícula nominada als Oscars 2011 com a millor film en llengua estrangera. (...)No és agosarat parlar, a la vista d'aquesta obra, com d'un clàssic contemporani. 'Incendis' tant podria semblar una adaptació d'un clàssic mitològic com una tragèdia shakesperiana. Aquests elements planen per damunt de tota la trama. Però, amb un contingut extremadament sòlid com el de l'argument d''Incendis' no n'hi hauria prou si la versió que ha dirigit Oriol Broggi no oferís alguna cosa més. I ho fa. Agafa l'original de Wajdi Mouawad i el porta al seu terreny convertint la tràgica història libanesa en una història universal i absolutament contemporània. (...)Un retaule que requeriria tres vegades més d'intèrprets queda aquí reduït a set i un ajudant tècnic en escena, la majoria dels quals —i aquesta és una de les claus de la posada en escena broggiana— interpreten els diversos personatges de les diferents èpoques per les quals transcorre 'Incendis' en un macroespectacle carregat d'intensitat emocional, de més de tres hores amb intermedi inclòs, semblant a una sensible narració oral que va atrapant els espectadors progressivament per la seva intriga i pel seu esclat final tan inesperat. (...)