Hi ha artistes d’arrel, que el seu talent va acompanyat del dels seus pares, que també són artistes. Sovint, s’alarma del perill d’un jove músic que vulgui seguir la carrera dels pares. Perquè sempre durà la llosa al capdamunt. Ferran Savall ha sabut teixir una carrera paral·lela a la de Jordi Savall (i de Montserrat Figueras) i sempre buscant el moment d’escalf, de les abraçades entre els col·legues. 

Aquesta gent, dèiem, que ha estat envoltat de la cultura més selecte si troben la motivació de dedicar-s’hi juguen amb moltes passes d’avantatge. Perquè, d’entrada, coneixen de manera natural molts artistes i fills d’artistes que beuen de la mateixa passió. Ferran Savall ha construït amb Shantala Shivalingappa i una colla de músics més una peça que neix de la improvisació però que, forçosament, es construeix a partir d’una base musical sòlida i una complicitat a escena encara més potent. Shantala, ballrina especialista del Kuchipudi així, s’atreveix a fer servir el cos com si fos un nou instrument d’aquesta banda. Ells, símplement, fan veure que estan tocant despreocupadament al saló de cas,a mentre es prenen un te i potser comenten els resultats del futbol. Tot és molt col·loquial, informal. Cadascú porta la seva motxilla de coneixement i les ganers de compartir-la, sense voler abassegar, sent prudent en escoltar l’altre. i aquesta és la màgia. Mirar pel forat del pany. És una sensació similar (tot i que amb materials diferents que assistir al “Paso doble” de Josef Nadj i Miquel Barceló, com si construïssin i destruïssin al taller de fang una peça de grans dimensions, capaç de xuclar una persona). També Shantala aporta el contrapunt. Des d’una dansa que balla amb el vent i dota de contingut cada dit dels seus interminables braços. fins i tot quieta i de perfil, amb una esquena recta, les seves arracades són captivadores. Sembla que absorbeixin l’energia. Si es una sort assistir a un concert d’empatia i virtuosisme amb un desplegament de sons i d’instruments, és un privilegi comprovar com s’escolten i conviuen des de la partitura. La seva comunicació no cal que sigui verbal; en tenen  prou amb què l’oïda capti les sensacions en forma de música. I Shantala (que, a més, canta, com Ferran fa alguna moviment de peus tot dient un “no puc, no puc” divertit) cedeix el seu ball silenciós com l’instrument que acaba de compactar els temes d'”Impro”, acabat de sortir al mercat. La seva comunicació genera una comunió amb el públic que assisteix incrèdul a com es pot assolir la bellesa i fer que segueixi pujant l’èxtasi fins a emocionar des del més profund, sense que mai es perdi la capacitat d’entrega i de joc entre els músics que es van alternant al sofà. “Un té?”, indiquen després de saludar com qui acaba de veure que els veïns del terrat se’ls  miren des de la finestra, “no, millor un bis”. Gràcies