Thomas Noone ja va aparèixer fent un solo amb un alter ego titella. Ara, l’exercici es repeteix amb un quadre més dantesc. Ja no és ell mateix sinó que són els fantasmes, les temptacions, els desigs egoistes que se li apareixen al subconscient. Noone, arrenca l’acció en un quadre d’oració, de contemplació de revisió de les actuacions pròpies de la jornada. El leds van fent marques al sostre ampliant la zona d’amenaça (uns dies Richard Gere arran de la presentació de Sabiduría y felicidad parlava de la capacitat de dominar la ment per apartar els pensaments negatius i fer vèncer els que aporten harmonia), fent cada cop més lluny l’espai de repòs original.

En aquest quadre, que ve a ser una continuació de l’After the party, emergeixen els perills més ferotges, dracs de llargs colls i incomptables extremitats que no cedeixen la presa. El pitjor enemic és un mateix. Les pors envaeixen i dominen cap capacitat de redreçar el rumb. Els titelles de làtex tenen les mateixes propietats d’elasticitat que el de l’espectacle anterior. Sense ser l’autoretrat de Thomas Noone, projecta un drac que és traslladable a cadascú. També hi ha introduït alguns efectes fluorescents, el que aporta sorpreses del teatre negre de Praga. I l’efecte mirall del linòleum amplia la sensació d’alçada, de vertigen.

La peça deambula amb una narrativa excessivament previsible. Les figures són suggerents però no aboca al pànic que li correspondria. Si fem cas al que deia Gere, Noone treballarà una tercera part redemptora, amorosament victoriosa. És una possibilitat pel seu nou solo. Ara, convindrà omplir de més relat i girs els passatges, avui excessivament massa buits d’emoció (la narrativa hi és, però no impacta prou al públic).