I per començar, què millor que una festa col·lectiva i lleugera farcida de
bel canto, i feta a mida per tal de reunir a l’escenari un repartiment molt
ampli en el qual les veus consagrades comparteixen aplaudiments amb les que van
camí de la seva consagració?

Doncs això és precisament el que ens proposa
el Liceu en aquesta obertura informal  de
temporada que precedeix a l’obertura formal que tindrà lloc amb la presentació
de “Un ballo in maschera”.  I cal afegir
que si algú li hagués dit a Rossini que la seva òpera es continuaria
representant gairebé dos cents anys desprès de la seva estrena al Teatre del
Italians de París l’any 1825,  no s’ho
hagués acabat de creure. Rossini havia acceptat l’encàrrec de crear una obra
que servís per festejar la coronació del Rei Carles X de França, que va tenir
lloc aquell mateix any 1825 a la catedral de Reims. Però tenia clar que la vida
d’aquella peça nascuda de forma tan conjuntural, començava i acabava amb
aquelles representacions . Tant és així que el compositor, no va dubtar en
agafar la seva partitura i utilitzar-ne extensos fragments auto plagiats tres
anys més tard a la seva obra “Le comte Ory”.

Però Rossini, s’equivocava a l’hora de valorar
una peça que havia omplert de masses moments de música magistral com per deixar-la
en l’oblit així com així. Una peça que, alhora , presenta la característica
força insòlita de proporcionar-li moments de lluïment ni més ni menys que a
catorze protagonistes amb tessitures vocals ben variades : entre els clients de
diferents nacionalitats que han vingut a coincidir en un hostal/balneari camí
de Reims per tal d’assistir a la coronació del nou monarca, s’hi troben tres
sopranos, una contralt, dos tenors, quatre barítons i quatre baixos, deixant de
banda el cor. I tots ells i totes elles, tenen ocasió de gaudir dels seus bons
moments de glòria, perquè l’obra és en aquest sentit ben equitativa. Cal afegir
que , malgrat que el llibret de Luigi Balocchi més o menys inspirat en un relat
de la cèlebre Madame de Staël pugi semblar una simple excusa no massa reeixida
( només cal veure la forma com s’apunten embolics amorosos que després queden
perduts pel camí com si res) , ben utilitzat , ofereix també forces
possibilitats de gresca no exempta de la seva ironia política. Per cert: ja que
a l’escenari ens trobem celebrant la pujada al tro d’un monarca que prometia
pau i concòrdia europea, cal recordar que , en la millor tradició dels pitjors
borbons, el breu regnat de Carles X va acabar esdevenint un cúmul de
despropòsits autoritaris i atacs a les més elementals llibertats que va acabar
amb aixecament revolucionari seguit de l’inevitable exili.

Però aquesta, és una altra història. El que sí
és cert és que , amb l’excusa de la coronació reial , Rossini i el seu
llibretista es permeten crear uns personatges que es presenten també una mica
per moments com divertides caricatures dels trets característics que associem a
la nació de la qual provenen: deixeu-me afegir que quan he ficat aquest
espectacle en la categoria de “multicultural” ho he fet seguint la broma en
aquest mateix sentit . Precisament, al muntatge de l’obra dirigit també al
Liceu al seu moment per Sergi Belbel, remarcava molt aquest component
multinacional , tot recordant-nos alhora amb quina facilitat les grans nacions
poden passar del bon rotllo que mostren en una celebració, al mal rotllo que
desencadena conflictes mundials: Belbel acabava el seu espectacle amb unes
imatges documentals de la historia europea recent que tallaven en sec les ganes
de festa.

No és aquest el cas de l’espectacle que
dirigeix Emilio Sagi. Un espectacle que el director situa en una mena de spa
d’aires totalment contemporanis en el qual , al llarg de la primera part del
muntatge, tots els empleats vesteixen la preceptiva bata blanca, i tots els
distingits clients, es passegen informalment amb còmodes barnussos blancs. Una
blancor que , dit de pas, elimina la possibilitat de jugar amb la lúdica  identificació  amb els seus vestits que els personatges
mostren en altres versions de l’obra. I que, arribada la segona part – aquella
dedicada en gran mesura a fer l’elogi del nou rei, un cop els personatges
assumeixen que no poden arribar a la coronació- deixa pas a un  negre de gala també un xic massa uniformador.
Tot plegat, mentre els intèrprets es mouen entre gandules per una estreta
passarel·la que no fa altra cosa que minvar encara més les possibilitats
escèniques de la proposta. En mans de Sagi, aquest viatge impossible s’allunya
una mica massa de la teatralitat de l’ òpera , i s’apropa també una mica massa
a l’estàtica d’un concert semi escenificat resolt sense excessiva imaginació .
Per sort, Sagi té a l’escenari un notable repartiment en el qual, com deia  al principi, un grapat de noms ja ben
professionals ( molts d’ells , amb un destacat  curriculum rossinià a les esquenes)
comparteixen gandula amb uns quants intèrprets joves premiats en diferents
concursos operístics que ara comencen a obrir-se camí. Aquestes intèrprets i la
dinàmica direcció musical de Giacomo Sagripanti, garanteixen els plaers
musicals de la vetllada. I sovint, els membres del repartiment mostren unes
aptituds actorals que, per contra, el director no encerta a trobar en uns
personatges secundaris i membres del cor que, de vegades, es diria que van
improvisant sobre la marxa . Perdudes en gran mesura les possibilitats teatrals
de la proposta, oblidat del tot el joc d’ironies polítiques que permet l’obra,
i condemnat a anar amunt i avall per un espai escènic tan mínim com poc agraït,
aquest viatge es queda més aviat en excursió operística tan volàtil com les
bombolles de sabor que bufen els intèrprets en un moment de l’espectacle. Ja
posats, no me’n puc estar: si voleu viatjar de debò a Reims amb tot l’aparell
teatral que requereix l’ocasió , no us perdeu dos enregistraments magistrals de
l’obra que corren ara mateix per youtube: el del  mític muntatge de Luca Ronconi representat  a Vienna l’any 1988 amb un repartiment
antològic, i el que acaba de presentar el passat estiu a l’Òpera de Roma ,
Damiano Michieletto, i que el polèmic i transgressor director, capgirant per
complert l’argument original,  situa en  una galeria d’art plena a vessar de grans
referències pictòriques, Keith Haring inclòs. I quin gran sentit de l’humor que
mostren, tots dos muntatges!