Diu Alícia Gorina, la directora d’aquesta nova versió d’«Ifigènia», que ha volgut entendre per què durant més de 2.500 anys –que ben mirat són quatre dies— s’ha mantingut el tòpic del sacrifici d’una verge pura. Per això ha volgut convertir la tragèdia d’Eurípides en una mirada més feminista que ha centrat en un cor de cinc intèrprets —més endavant en seran sis— per remarcar l’absurditat de la violència i per posar els protagonistes en el punt de mira dels fantasmes que conviuen amb la maldat dels seus actes sanguinaris.

Amb una adaptació del dramaturg Albert Arribas, d’un parell d’hores sense entreacte —la segona part del muntatge, molt més lliure i onírica que la primera—, la versió es basa en dues de les obres d’Eurípides (485/481? aC – 407/405? aC): «Ifigènia a Àulida» i «Ifigènia entre els taures» per fer una reflexió sobre l’absurditat de les guerres que es mantenen sovint en el temps sense saber perquè es mantenen i que finalment entren en un remolí de destrucció simplement pel plaer de la destrucció.

La proposta de la directora Alícia Gorina (Barcelona, 1979) vol també tornar als orígens del teatre, a allò més essencial. I en aquest sentit, la posada en escena aconsegueix el seu objectiu. Són dues hores intenses de paraula sobre la paraula, protagonitzades sobretot per la potència de l’actor Pere Arquillué (que interpreta els personatges d’Agamèmnon i Orestes) i la fortalesa de l’actriu Emma Vilarasau (que interpreta Clitemnestra), acompanyats de dos actors igualment potents com Pau Vinyals (en el paper d’Aquil·les) i Albert Pérez (en el de Menelau).

En contrast, hi ha la delicadesa del personatge d’Ifigènia, que interpreta sensiblement l’actriu Marta Ossó, i els apunts cantats o recitats a cappella per un cor de cinc actrius integrat per Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler, que aporten la principal mirada de la directora i l’adaptador, que reciten a una sola veu i que, entre les peces cantades, interpreten a cor la música original d’Arnau Vallvé, el bateria del grup Manel.

Escenogràficament, «Ifigènia» ha trasbalsat de nou la sala gran de Montjuïc. S’han eliminat algunes primeres fileres i s’ha creat una platea a la italiana, però amb un ample passadís central de moqueta negra —feina llarga per als equips de neteja— per on apareixen, pugen i baixen en diverses seqüències els protagonistes de la tragèdia. L’ambientació escenogràfica crea també un espès terra cendrós —que sembla que dialogui amb l’última versió de «Macbeth» de Pau Carrió vista a la mateixa sala— i que cruixeix quan el trepitgen les integrants del cor, com si formés part d’un impercetible efecte de so. Una il·luminació molt naturalista i matisada, a vegades enllumenant fins i tot el marc de les arcades de la sala, crea una atmosfera de calidesa que compensa la fredor de la tragèdia.

Faran bé els futurs espectadors de l’obra «Ifigènia» d’anar a veure-la amb la feina feta a casa. Vull dir que una repassada al mite grec no els farà cap mal. La tragèdia d’Eurípides no és precisament senzilla. I la versió, que és molt clarivident a la primera part, es recargola una mica més a la segona, on hi ha el gruix més important de violència i intercanvis de personatges, on aquells antics versos primerencs de Lluís Llach que deien «Cop, cop, cop de destral…», aquí, amb la destral inclosa com una arma símbol i tòtem durant tota la representació, es queden ben curts.

És tan lliure, la segona part de la versió, i vol oferir una mirada tan personal dels creadors (directora i adaptador), que quan tot l’auditori dóna per fet que quan es fa el fosc amb el cor de les cinc actrius escalinata amunt s’ha arribat al punt final de l’obra, el fosc no és res més sinó una trampa per fer aparèixer encara un personatge fantasma a tall d’epíleg i moralitat (que interpreta l’actor Albert Pérez) que, amb el seu discurs, mig modernitza Eurípides, com si els 2.500 anys no haguessin passat en va i com si el mateix dissenyador Jean Paul Gaultier, que fa poc ha remogut el Teatre Coliseum amb el seu xou, s’hagués colat als camerinos amb el típic disseny de Conen bra de cucurutxo.

Una manera de trencar amb el mateix esperit d’Eurípides, que al final de la seva vida, després d’una extensa producció, va escriure més tragicomèdies que tragèdies, considerades fins i tot romàntiques, etapa en la qual s’inclouen les dues peces «Ifigènia a Àulida» i «Ifigènia entre els taures» que han creat aquesta nova «Ifigènia» del segle XXI, que no fa res advertir que és molt lluny d’un The End feliç. (…)