Seductor joc teatral de cadires i d'espirals en circumferència a l'empara del nombre FI —lletra grega—, anomenat també nombre d'or... com l'or del rellotge de butxaca que un cèlebre artesà rellotger de la Barcelona antiga —nissaga Fontanals— es compromet a construir durant uns quants anys per a un prohom de la ciutat —nissaga Isern—, un rellotge amb cadeneta, únic al món, que dissenyarà seguint la proporció àuria que s'atribueix precisament al nombre FI.Una de les maneres d'arribar a aconseguir l'esmentat nombre FI és fent una filera de números en la qual el que va darrera és la suma dels dos anteriors. I aquest és també el recurs dramatúrgic d'aquest experiment del Laboratori Peripècies de la Sala Beckett que ha dirigit per segon any el dramaturg Sergi Belbel: enllaçar diferents situacions sumant algunes de les desvelades en accions anteriors.Deia que es tracta d'un seductor joc de cadires i espirals en circunferència. I això requereix una explicació. Al treball creatiu de factura col·lectiva (tant pel que fa a autors com a directors i intèrprets) cal afegir la predisposició dels espectadors davant un espectacle de tres hores que se subdivideix en tres parts. Els espectadors són dividits en dos grups i dues aules (gomets de color blau i gomets de color vermell a la solapa) i cada grup entra primer en la història vista des dels ulls dels Fontanals i després, en la mirada des dels ulls dels Isern, o a l'inrevés, segons si ets blau o vermell, primer des dels Isern i després des dels Fontanals.Cadascuna d'aquestes dues primeres parts de l'espectacle (45 minuts cadascuna mil·limetrades i temporitzades escena per escena sobre una pantalla que marca el temps exacte de cada acció i que la situa en un any històric determinat) consta d'una dotzena d'accions, algunes molt breus, de 2 o 3 minuts mínim a un màxim de 7 o 8 minuts, que van configurant una història d'històries, des de l'any 1898 —la gran crisi de Cuba amb repercussió econòmica del moment— fins al 1978 —la fita de la promesa i a hores d'ara fallida Transició Democràtica— passant pels episodis més importants de la història més pròxima: la guerra de Cuba, la naixença del catalanisme, la Dictadura de Primo de Rivera, el primer dret de vot de les dones, la proclamació de la República, la Generalitat republicana, el cop d'estat contra la República, la Guerra Civil, els bombardejos feixistes, la repressió franquista, la resistència clandestina, les primeres vagues i revoltes obreres, l'etapa sagnant d'ETA, el retorn de Tarradellas, l'etapa de la represa sota el lema de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia... i tot partint d'un espai urbà com a eix central de la trama: la plaça de Sant Felip Neri, de Barcelona, encara avui ferida als murs per la metralla del cruel bombardeig del 1938 que va enxampar criatures de l'escola.Com es pot deduir del que acabo de dir, el muntatge requereix una companyia extensa que dona vida a una vintena de personatges que interpreten cadascuna de les accions en solitari, per parelles o amb tres o quatre personatges com a màxim. Mentrestant, a cada acció, els espectadors van obrint l'espiral que han encerclat només entrar —uns asseguts i uns altres drets— fins a establir una obertura màxima amb tothom assegut i la plaça escènica central.Explico tota aquesta estructura perquè forma part de la proposta dramatúrgica, camí de la tercera i última part, ja a la sala teatral —en aquest cas tot passa a la Sala de Dalt de la Beckett—, on es reuneixen a banda i banda d'escenari els personatges de les dues nissagues que amplien, complementen, aclareixen i reexpliquen tot el que els espectadors han conegut i intuït en les anteriors dues parts.L'obra és d'autoria col·lectiva però, malgrat això, té una sòlida unitat dramatúrgica. Sense que els espectadors se n'adonin, hauran conegut una història de dues nissagues familiars, explicada per cadascun dels personatges, sempre al voltant del rellotge d'or de butxaca, que a més els burxarà en la pròpia memòria perquè és la història dels besavis, dels avis, dels pares, dels fills i dels néts de gairebé tothom en un segle. No hi ha res més gratificant que espiar per l'ull del pany de la història familiar i descobrir-hi un mirall, potser trencat, com aquell de Mercè Rodoreda, però amb tot de peces per encaixar les unes amb les altres amb el trencaclosques dels trossos esberlats.Per raons òbvies —el nombre d'intèrprets sobretot— l'obra es va representar només tres dies abans d'estiu i s'ha reprès ara, només cinc dies més. Però es mereixeria una temporada més estable perquè el resultat aconseguit és el d'una trama dramàtica de temporada convencional sense complexos d'experiment.La combinació d'intèrprets més veterans o coneguts amb d'altres que en formen part com a novells o amateurs manté un bon equilibri. El mateix bon equilibri que enriqueix la història de dues nissagues, que finalment es fusiona tancant el cercle d'espirals i encapsulant en el temps dues generacions separades per un abisme històric, però unides per la senzillesa de l'encaix del fermall de la cadeneta, en mans de la néta dels Isern, amb el rellotge d'or de butxaca, en mans de la néta dels Fontanals. I atenció a aquest joc de monosíl·labs que, partint del terme grec del nombre FI, porta a la clau de la història en un salt temporal d'avis a nétes: FI (Frederic Isern) i IF (Ignasi Fontanals). O el que és el mateix: FI (Flàvia Igartúa) i IF (Irene Fernández) (...)
