Bellini va escriure una partitura pensada per al gaudi de les oïdes, amb una música harmònica i els instants per a l’exhibició més enfiladissa del bel canto amb una Elvira torturada incapaç d’entendre la fugida del seu enamorat moments abans del casament. Però també amb un baix Ricardo i un controvertit Arturo, que malda per actuar amb correcció i sempre en resulta perdedor.

Probablement, la peça original volia reforçar una idea maniqueista entre les víctimes cristianes i els violents protestants en l’Europa cristiana de l’època. No és que es vulgui negar l’execució innecessària històrica de l’exèrcit de Cromwell el 1653 (ni el seu rebrot en forma d’homenatge dels Orange a la Belfast de 1973) només que sona a molt interessat aquest paper de víctimes,quan, ha estat el cristianisme el causant de molts assassinats indiscriminats legitimats per una voluntat apostòlica (sigui a l’Amèrica, a l’Àfrica o a l’Orient Mitjà durant tota la civilització). Ben diferent seria per exemple una mirada en suport als hipotètics violents, com ara el Maremar o el Mar i cel, salvant èpoques i estils, de Dagoll Dagom.

La posada en escena fa molt més interessant una tragèdia romàntica duta a l’extrem. encanvi, aquesta superposició de dos temps, amb fantasmes que circulen entre una èpcai l’altra, és molt suggerent. I permet apropar la tragèdia als nostres die.sra noes mata per la religió però encara hi poden haver famílies que neguin el casament entre les dues religions a irlanda, apuntava la directora d’escena Annilese Miskimmon. Molt bona troballa.

L’escenografia és un altre notable encert.Perquè no es veu una situació paral·lela impossible si no, en realitat, una mena de viatge al cervell tortuós de la dissortada Elvira del 1973. Ella se sent la protagonista del segle XVII i ensenya que, durant 300 anys, ha estat considerat antinatural casaments entre protestants i catòlics: Quan el que compta és l’amor no pot ser que la religió (que s’hauria de basar en l’amor i l’esperança) es converteixi en un element castrador. I l’escenari  es transforma, a vegades, imperceptiblement amb unes arestes que fan impossible un pensament coherent en Elvira: no es pot entendre la decisió de Justícia Universal (o de defensa religiosa) que obliga Arturo a aprofitar unes cartes per salvar una reina.

Pel que fa al treball interpretatiu, es perceben diferents línies d’aprofundiment. el més suggerent,quasi volen són les ombres dels personatges en les èpoques creuades. De fet, és un exercici molt teatral incloure el protagonista en una escena de la seva infància, per fer evident que es tracta d’un record (sense anar més lluny, es pot veure al Fun home del Condal). És cert que la pesca del tenor Arturo, per una carambola de baixes, feia que no hi hagués tingut temps a produir una connexió entre els dos intèrprets d’aquesta sessió prèvia, adreçada als joves menors de 35 anys (Elvira era María José Moreno i Arturo, María José Moreno). I sense aquesta connexió, i sense un recorregut clar (sovint quedava enfosquit perquè no hauria après els punts de cada aturada) la peça ja va fer prou en arribar a port. La intensitat del Cor (sempre és imponent) i l’aposta escènica (amb un segon acte molt més fosc i tortuós) juntament el paper del baix Ricardo (Mariusz Kwiecien, venjatiu i enamorat, per fi un personatge complex en aquesta òpera) van ser el que millor va aflorar d’aquesta funció.