L’escriptor Pere Calders és inesgotable. Després de vaticinar durant la represa cultural del segle passat, als de Dagoll Dagom, que portar la seva literatura al teatre seria un fracàs —una predicció que va resultar del tot equivocada— esporgar l’humor subtil que amaguen els seus contes breus i relats no té límit perquè l’obra de Calders es mou entre el realisme màgic i l’absurditat del realisme més quotidià.

Una de les actrius de T de Teatre, amb la complicitat de la resta de la companyia —la dirigeix Marta Pérez— ha baixat al terreny del teatre de cambra i ha presentat a la sala El Maldà una peça breu, encara no una hora, que es nodreix sobretot de contes de Pere Calders, amb l’afegitó de sentenciar-los amb un dels molts aforismes de Joan Fuster, a més d’alternar-los amb un conte de Jesús Moncada —deixeble natural de Pere Calders i company de fatigues seu a l’Editorial Montaner i Simon, l’actual Fundació Tàpies—, amb un altre de Santiago Rusiñol i encara un relat breu de Josep Carner.

L’humor subtil de tots ells —humor d’una generació castigada per les circumstàncies que fa la impressió que espantava els mals de l’època amb el seu estil murri— s’ha convertit, en aquest muntatge, en ‘Humor humà’ potser perquè la subtilesa és un atribut inseparable de la naturalesa de la humanitat. (…)