El festival Grec
ha estrenat Humans, un text de l’escriptor nord americà Stephen Karam
que arriba avalat pels premis Tony i OBIE en la categoria de millor obra
teatral del 2016 i perquè aquest primer muntatge en català compta amb la
direcció del veterà Mario Gas. 

Missatges
promocionals a banda, Humans no deixa de ser la típica història familiar
que es desenvolupa al voltant de la taula en un dia tradicionalment assenyalat,
en aquesta ocasió el sopar d’Acció de Gràcies al barri Chinatown de Nova York.
Tres generacions d’una família d’origen irlandès que viuen als Estats Units –l’àvia
malalta d’alzheimer, una parella a la seixantena, la seva filla també malalta
que s’acaba de separar i l’altra filla que posa la nova casa on s’ha mudat a
viure amb el xicot – es reuneixen al voltant d’una taula amb vaixella de
plàstic per brindar amb xampany i menjar gall d’indi.

La història no
pretén mostrar cap desenllaç final, ni resoldre res del que s’ha vist
anteriorment, sinó que  transcorre de
manera que, simplement, es tracta de mostrar un moment vital. Costumisme a dojo
en un muntatge d’espectacular escenografia de Jon Berrondo. Estalviarem
explicar el fil argumental, les situacions i sentiments de cadascun dels
personatges perquè és la gràcia del text, molt ben servit per Mario Gas gràcies
a una direcció àgil que ens recorda de manera molt realista el ritme de
conversa i la intimitat de les trobades familiars. Final obert, amb recurs
escènic una mica forçat, que dona llibertat a l’espectador per imaginar si
aquest sopar ha estat el detonant de la destrucció del nucli familiar, o bé un
punt de reforç esperançador en les diferents relacions.   

Pel que fa a les
interpretacions, el públic podrà gaudir d’un treball conjunt ben realitzat on
destaca l’esplèndida Lluïsa Castell (Deirdre) donant ales a la ironia del seu
personatge, que demostra ser el veritable motor del nucli familiar. El pater
familias  és el mateix Jordi Bosch (Erik)
dels darrers muntatges que li hem vist, correcció sense moure’s d’una zona de
confort professional, mentre que qui s’emporta la tendresa del públic i la
dificultat interpretativa és Maife Gil com l’àvia Momo. Ferma Miranda Gas (Brigid )  en la
dicció i en la cançó, bon tàndem amb Jordi Andújar (Richard) que resol molt bé
la seva introducció a la peculiar família. Era el primer cop que vèiem al
teatre Candela Serrat (Aimée) i ens va convèncer per la naturalitat i alhora
delicadesa de la seva interpretació.