Tot passa en un
precari soterrani-apartament-duplex (la part de baix no té finestres i la part
de dalt dona a un carreró insalubre), al barri de Chinatown de Nova York, on
viu una de les filles d´un matrimoni de classe-mitja baixa i d´origen irlandès.
Els pares, trencant la tradició, s´han desplaçat des d´on  viuen a Pennsilvània per compartir tots junts
el tradicional dinar d´Acció de Gràcies. El company de la filla, la filla més
jove del matrimoni i la mare del pare-l´avia que pateix alzheimer, completen el
quadre de comensals.  

Al llarg d´un sopar sorgeixen
els problemes de diàleg, les diferències i els enfrontaments entre els diversos
membres de la família. Un espai i una acció habitual en les dramatúrgies
teatrals, per treure sentiments i rancúnies, moltes vegades llargament
guardades i mal assimilades. En aquest cas però no és un enfrontament violent,
degradant ni irreconciliable com pot ser el cas de Qui te por de Wirginia Wolf (Edward Albee), Secrets d´un matrimoni (Ingmar Bergman), l´Aniversari (Gerard Lauzier) o Agost
(Tracy Lets).

En aquest cas la
reunió de la família Blake transcorre sense sobresalts fins el tros final, on  surten a la llum els principals problemes,
però tot fa pensar que malgrat les diferències el sentit familiar acabarà
superant-les. No s´endevina, cap trencament irreconciliable, si bé un inesperat
i críptic cop d´efecte final, deixa descol.locat a l´espectador i a diferencia d´altres
obres de l´autor fa pensar en un possible final tràgic (bogeria, suïcidi,
fugida..). Recollint el comentari irònic del company Santi Fondevila, escrit a
l´Ara, referent a aquest sorprenent final “el
taxi costarà una fortuna i no està clar que la familia el pugui pagar”.
Quan es produeix l´inesperat final, el taxi porta esperant ja una estona.

Si he de ser sincer, Humans,
no em va acabar de convèncer. Em va faltar un xic més de grapa (guió, direcció,
actuació..), que em captés de plé, si bé a la meva companya si li va arribar, “dins un context aparentment intranscendent,
parla de coses profundes, en les que tots hi ens hi podem identificar”. Hi
ha polèmica, i això és bo.

Dins d´una encertada interpretació
coral, em quedo amb la força de la Lluisa
Castell en la seva composició de la mare i amb alguns moments emotius de la
jove Miranda Gas. En Jordi Bosch, en Jordi Andújar, la Candela
Serrat i la veterana Maife Gil,
complementen un magnífic repartiment, ben dirigits per en Mario Gas. Espectacular l´ escenografia de l´ apartament de dues
plantes on transcorre l´acció i on hi estan permanentment tots els interpretes,
concebuda per Jon Berrondo.

Un dels moments més
emotius de l´obra és quan a la fi del menjar, la mare llegeix la nota que l´ avia,
abans de perdre el control de la memòria, els hi deixa escrit a les netes : “Ja no puc recordar els vostres noms. Que
estrany es anar-me convertint lentament en algú que no conec. No us preocupeu
per mi quan comenci a anar-me´n. No tinc por. Balleu més que jo. Beveu menys
que jo. Aneu a l´ Església. Estimeu a tots els que us estimen. Us vull més del
que mai no sabreu”.

Stephen
Karam

Va néixer a Scranton-Pennsilvania
el 1980 i és un dels dramaturgs més joves i d´èxit d´Estats Units. Amb The
Humans, l´any 2016, va obtenir el Tony (l´equivalent a l´Oscar al món
del Teatre a Broadway), entre d´altres. L´obra es va estrenar un any abans al
off-Broadway, abans de passar al Helen Hayes Theatre. Es tracta del tercer
muntatge d´una obra de Karam, l´any anterior va estrenar Sons of the Profet.

Dos dels seus textos
s´han portat al cinema, Speech&Debate
(2017) i The Seagull (adaptació
basada en La Gavina de Txèkhov-2018).  La
seva pàgina web és, www.stephenkaram.com

Text: [email protected]