Hotot

En un moment ja força avançat de l’espectacle, l’actor fa broma dient als espectadors que, quan arribin a casa, pensaran que no saben ben bé de què anava la funció i es posa a la seva disposició per respondre els dubtes que puguin tenir. Efectivament, ‘Hotot’ és una mica això. Un muntatge on passen coses –moltes i surrealistes!–, prescindint d’una trama amb una narració concreta. Més que explicar una història, el que fa en Marcel Tomàs és divertir el públic a partir d’un personatge caricaturitzat i amb un seguit d’escenes on el nexe comú no és altre que l’humor. Fa riure, vaja, que és ben sa! Desvergonyit, espontani, expressiu i molt proper, el còmic enllaça situacions hilarants que poden anar des d’un conill enfadat amb un golfista fins a una cita amb una tal Caterina que té una enorme retirada amb una coneguda model anglesa amb ancestres africans i xinesos. A ‘Hotot’ tot és possible i Tomàs hi aboca a raig la seva força interpretativa traient a la llum taules de teatre gestual, clown, mestre de cerimònies, cant... Omple de tal manera l’espai i equilibra tan rítmicament l’acció que un arriba a oblidar que està sol a escena. Hi contribueixen la mà divina d’entre bambolines, els efectes sonors, l’audiovisual (una grata sorpresa!) i, també, el públic. L’actor convida a l’escenari alguns espectadors, la reacció dels quals marcarà irremeiablement el desenvolupament dels gags. Per tant, l’olfacte en la tria d’aquestes persones i l’atzar tindran un paper cabdal en la representació. De nou, ja sigui previst o improvisat, Tomàs sap sortir-se’n fent riure no solament el pati de butaques, sinó també “el voluntari” en qüestió. El “riure amb” és sempre més agraït que el “riure de” i no és fàcil mantenir-se en la línia. Un muntatge ben dut a terme sense més pretensions que l’admirable capacitat d’atrapar el públic perquè ho deixi tot de banda durant una estona i s’ho passi bé gaudint de bon teatre. No és pas poc!

Molt en la línia que ja caracteritzava 'Zirocco', el seu anterior espectacle, el Marcel Tomàs (ànima de Cascai Teatre) ens proposa una ficció de gairebé 90 minuts que, com ell mateix diu al final, 'la veritat, no sabria explicar de què va'. Però en realitat no és difícil: va de riure i passar-s'ho bé, i ben servit per un actor i mim excepcional, que no sols sap crear aventures del no res, sinó que converteix a uns quants dels assistents en protagonistes.Hi ha l'aparició d'un presumit-patètic pijo jugador de golf, que se les ha de veure amb un conill que li surt rebel, donant lloc a una persecució en vídeo embogida. Posteriorment, amb unes senzilles cadires amb volant a l'escenari, acompanyat d'una espectadora a qui demana ajuda, inicia un viatge accidentat i amb un ritme trepidant. Sorprenent. En Marcel ja incorporava, i molt bé a Zirocco, la utilització dels sons enregistrats i els produïts per ell mateix en directe, com a 'escenografia' de l'acció, que ens situa en un lloc i un ambient determinat. Ara, incorpora la utilització del vídeo. Només s'ha de dir, per dir alguna cosa, que la situació del forat del golf, durant la primera part de l'espectacle dificulta la visió del vídeo que hi ha al fons, al menys a una part dels espectadors.Però si una cosa sap fer bé aquest mestre de cerimònies pantomimo-teatrals, a més del ja dit, és muntar escenes amb la complicitat de varis dels assistents, convertits per obra i gràcia de la seva habilitat en conduir-los, en improvisats cantants d'òpera, que no tenen cap recança en sumar-se al to irònic i divertit de la història, per a diversió de la resta. I tot, vestit a mig camí entre superheroi de pega i paròdia de personatge mitològic en calça curta. Us ho imagineu?Tot plegat, senzillament per passar una bona estona, que és del que es tracta, i que no sempre s'aconsegueix amb tant de ritme i i solvència.