Si a Italino Grand Hotel els de La Tal imaginen un romàntic i treballador operari del servei de bugaderia d’un gran hotel, els de Cirque Eloize s’atreveixen a retratar el vestíbul d’un equipament similar, que també respira glamour del Hollywood d’entreguerres. Les acrobàcies i malabarismes, sense ser massa espectaculars, atrapen i sorprenen perquè l’embolcall és molt adequat.

Si a Saloon es deixaven perdre pels tòpics, amb una sobreactuació dels gestos, ara, no es preocupen tant d’agradar, probablement perquè la factura del treball ja connecta amb més facilitat, sense necessitat de fer exageracions. I així, es garanteix una molt bona estona amb números preciosos com el de les teles, el de la corda i altres coreografies corals com el malabarisme amb els cèrcols. La música en directe (no fa res que recordi a la fórmula del millor cirque du Soleil com aquell Corteo) hi ajda.

L’espectacularitat vé amb les dues perxes xineses que, saltant des de la barra de la recepció té molt de joc. Eloize treballa bàsicament els exercicis de mà a mà, però ho fan com qui li treu importància, i això ho fa més suggerent encara. La companyia juga amb una estructura que evoca a un vestíbul d’hotel modern tot i que el vestuari i els personatges remeen a moltes dècades enrere.No hi fa res. Perquè els números flueixen amb molta naturalitat, tot va molt rodat i els recursos d’enamoraments fugaços al vestibul (amb uns recepcionistes que recorden als de Tres Estrelles de Tricicle) donen un embolcall mínim que ajuda a teixir petites trames de situació.