Hipopótamos

Ever Blanchet ha posat l'ull en un espai tancat que encara no ha transcendit de les conseqüències de l'1-O. Ha aprofitat una situació fictícia, amb un gir final que el distancia de la realitat i que l'etiqueta com a peça de teatre de l'absurd més que com a teatre documental, per escopir tots els noms i rumors possibles. Des del 23F fins al referèndum il·legal. El teatre és un exercici de construir relat. I l'autor i director aprofita aquesta capacitat per evidenciar la necessitat de la fiscalia i l'aparell judicial de construir de manera fictícia una realitat en què ha existit violència per poder acusar de rebel·lió l'acte pacífic i festiu d'anar a votar. Fins fa quatres dies la història només l'escrivien els vencedors. Ara, la llibertat d'expressió i les xarxes socials (encara que inquietin al Poder i l'intentin frenar) escriu les seves pròpies tesis.El treball dels dos actors parteix de dos arquetips. És imprescindible el de policia agressiu i manipulador. També el del detingut, amb una capacitat d'expressar-se divertida (a la manera mariana) però que mostra uns deliris, unes obsessions per l'ordre, un caràcter atrinxerat, hermètic introspectiu que posa a prova la paciència del policia. Només al final de l'obra es podrà entendre perquè actua d'aquesta manera.Ever Blanchet, dramaturg i director uruguaià reviu en aquesta farsa amb punts hilarants algun dels episodis que va patir la convulsa política del seu país. La situació, els fets, remeten a la Catalunya de l'1 d'octubre. Quan aquest inspector veu que el derrota la força de la raó, només troba la raó de la força per per aconseguir una firma que justifiqui una trama preterrorista. És un joc que no té manies en ajuntar misèries que poden haver-se alimentat a través dels fons reservats, que poden haver cohabitat en les clavegueres de l'Estat (un Poder més arrelat que la mateixa democràcia). Que diverteix pels disbarats que arriba a fer als personatges. Hipopótamos no aporta una mirada crítica dels ciutadans que intenten sobreviure a aquest deliri de ficció, que s'arrosssega des de fa massa temps, davant l'aparent indiferència europea. En aquest sentit, les lectures dramatitzades del Teatre Lliure (En procés) resultaven molt més evocadores, catàrtiques. Blanchet prefereix extirpar l'enuig que el provoca aquesta situació política a partir d'una paròdia sense autocensura. Com a mínim, tenim l'opció de riure'ns d'aquesta caricatura, no?