Des de les faules d’Isop fins a les pel·lícules de Pixar, passant pels contes d’Andersen i Perrault o per la rebel distopia de la granja orwel·liana, els animals humanitzats provoquen una empatia molt efectiva a l’hora de transmetre la moralina de les històries que protagonitzen. L’efecte es produeix fins i tot quan, com passa a l’obra de la cia. Les Pinyes, els herois són una de les espècies generalment més odiades: la de les paneroles.  Aquests insectes, representats a escala humana i amb simpàtiques disfresses, funcionen com a metàfora del veïnat de la Barcelona gentrificada, amagant-se a les clavegueres davant la invasió dels turistes -els Stevens- que ocupen la ciutat a cop de talonari.

L’empremta del Maldà com a teatre productor de la peça hi és evident, no només per les referències explícites al barri gòtic de la ciutat comtal, sinó també per l’energia optimista i honesta de la companyia, que recorda a les creacions de la companyia fundadora, Els Pirates. Amb to de comèdia simpàtica i un pèl de mala bava, l’obra deixa també espai per als dubtes i les contradiccions, mostrant la complexitat de treballar col·lectivament i posant en dubte la creença del passat com a temps millor. Hi ha, això sí, algunes escenes que resulten allargassades, amb una multiplicitat de personatges i microhistòries paral·leles que no acaben d’aportar al conjunt, o que si més no podrien escurçar-se.

Més enllà del tema, el dispositiu escènic artesanal també té molt del segell de la sala del carrer del Pi. Mentre algunes companyies joves prefereixen la transgressió i la tecnologia punta, aquí Les Pinyes aposten per elements més clàssics. A una treballada coreografia de presència, cos i text, hi sumen un dispositiu artesanal de l’equip pirata, amb Enric Romaní a l’espai escènic i Adrià Aubert a la il·luminació. Politges, titelles i diapositives sobre un retroprojector demostren que hi ha tècniques que, ben executades, no passen mai de moda. Les Pinyes no necessiten amagar l’artifici per convidar-nos a imaginar nous mons: el de les paneroles que es guanyen la simpatia de qui les escolta i el d’unes veïnes que, quan actuen plegades, són imparables.