A Lali Ayguadé li agrada construir una coreografia amb un moviment de molta qualitat, que sap entretallar i deixar que evolucioni rotatòriament. I acostuma a introduir-hi paraula. Són termes clau per guiar l’espectador. Similar al text que projectava La Veronal en els seus espectacles. Són llums de far en la foscor d’un mar de sensacions. Les paraules, sovint són crosses molt útils. Però, en aquesta coreografia, les paraules tenen una càrrega innecessària. El contrast dels moviments, de la veu que ja narra per si sola des d’on es canta, permetria eliminar una bona part del text, deixant que la narrativitat dels cossos guanyés un espai major. És preciós veure’ls ballar i que, finalment, dins del ball, se somriguin còmplices. Comuniquen. La forma els expressa. Trasllada un món emocional que evoluciona fins a una plenitud somniada. Accedeixen a aquella empatia tan exercitada en aquesta edició del Temporada Alta.

La teatralitat dels cossos de Lali Ayguadé i Guilhem Chatir, gràcies als seus canvis de moviments, és de tal magnitud que fins es fan sobreres les paraules. Here imagina una nova història de la creació. Del res sorgeix la dona i, tot seguit, l’home (corregint ja la Bíblia, només en els primers compassos). Els dos éssers s’arrosseguen i van aprenent a incorporar el cos. Si inicialment la fricció sembla involuntària, de mica en mica, anirà prenent consciència. Serà compartint coneixement que aconseguiran la posició bípeda. Aquells moviments aparentment aleatoris (però que demostren gran domini de tècnica i compenetració en un espai sonor de sorolls) són submisos a la presència de la veu, que interpreta una partitura de Joana Gomila. La soprano Astrid Stockman executa una mena d’ésser superior que, des de dalt d’una tarima, sotmetrà aquells éssers, ensenyant-los el poder de la música i de la paraula, adreçant-los encàrrecs impossibles, distraient-los entre els racons del plaer i la segona planta de l’entreteniment. La forma espiral aixeca les columnes vertebrals i els moviments van prenent formes rodones, més àmplies, encara interpretades des de dins, sense pràcticament implicació amb el públic. Un cel mig fosc, encapotat (una tela cobreix els focus del sostre) es desplaça; es produeix el canvi de paradigma. I ja aquells éssers sense racionalitat són capaços d’ambicionar, d’empatitzar, de competir per ser els reis de la terra. De disparar i ser disparats una sageta. La divinitat baixa i conviu amb ells un instant. Els moviments passen a ser una coreografia amb passes molt marcades, quasi folklòrica, just després que la cantant hagi entrat en loop de la seva veu lírica, traslladant-la a una fragmentació vocal veïna del rap. La forma expressa l’evolució d’aquests dos personatges que, ara s’abracen, se somriuen, miren al públic pletòrics. Han passat pantalla. Ja són veritat. Troben el tresor que se’ls va encarregar. Són autònoms i s’estimen. Ballen junts. El capvespre arriba. L’eternitat del moviment dels dervixos els trasllada a l’infinit. El cos accedeix a una certa perfecció en el ball en rotació perfecte. El cel ja no és amenaçador. La foscor arribarà, però ells ja són lliures.