L’actor Jordi Cadellans debuta com a dramaturg, caminant per allà on se sent segur. Que és el més honest i el que dóna millors garanties d’èxit. L’autor i director té bon olfacte quan s’adona que l’assetjament escolar que va patir perquè l’arraconaven per homosexual (i que el culpabilitzava tant mestres com família) avui es convertiria en un esclat social. Podria ser una mirada complementària a aquell El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró. O, en el Negrata de merda de Denise Duncan. Cadellans, en aquest conflicte, troba la manera per explicar-ho a partir de dos joves que van a una festa de comiat d’un pare tutor de l’escola religiosa en la que van coincidir en l’aula, tot i que aparentment, no van congeniar gaire. El Morales de Here comes your man tenia una versió al pati similar a la que va descriure Manuel Veiga a El recreo.

Cadellans, és cert, té bon canell per anar presentant les situacions dels dos personatges i anar donant la dosi d’informació que transforma el caràcter, la teòrica bondat i les raons per haver anat a una festa, aparentment, per a nostàlgics. És actor i sap servir la narració dialogada (tot i que algun cop es notin alguns codis col·loquials massa cultes per a una conversa col·loquial). Sap combinar les situacions més dramàtiques amb les més còmiques, des del bon rotllo, en una habitació de casal d’estiu de la congregació religiosa. La peça té molta versemblança i això li permet arriscar fins a l’extrem.

A l’estrena en la seva versió en català, dijous passat, es notava que costava que el text anés prou fluïd i, potser per això alguna trama es va encallar més del que correspondria. Segur que en pocs passis, el ritme segueix picat, trepidant. Però on sí que no cal aprofundir és en donar totes les respostes. És molt més suggerent per a l’espectador imaginar per què es pren pastilles el personatge que ha triomfat fent d’actor (és un tractament per a l’ansietat o per a la sida, per exemple?) que es desvetlli fins a l’últim racó de la intriga de la infància. A la bona intenció de revelar les responsabilitats de cada comportament (sigui botxí, víctima o observador passiu) li sobra un pèl explotar tots els prismes. Un final obert és molt més agraït per a l’espectador i més directe de consumar-lo (tot i que cal deixar les pistes ben marcades amb la comunicació no verbal per incidir q auè cadascú trobi les raons, les pors i les vergonyes dels adults que van ser infants cruels).

Per cert, el títol és manllevat de la cançó pop i festival dels Pixies. La producció estira d’aquesta sintonia cada cop que trasllada el diàleg entre els dos companys d’habitació als ambients de festa. En tot cas, el terratrèmol físic, quasi divertit i superficial que canten els Pixies es viu en una escala molt més intensa en l’interior dels dos personatges d’aquest thriller.