Hem de parlar

Vero cendoya és una coreògrafa compromesa amb molt sentit de l'humor. Per això és capaç de vestirse de texans i lluentons i fer sorna sobre els ítems masclistes amb Elvis Presley de referent (Aloha from Hawaii), d'imaginar-se accions surrealistes co enterrar la mare en una finca del càmping on va ser feliç (If, l'últim desig) o de convertir un partir de futbol en una coreografia de noies contra nois (La partida). Ara, ha presentat una peça de viont minuts a La Mercè d'una parella que no sap conciliar els moviments, possiblement per saber traginar la responsabilitat d'un fill especial. Aquest passarà de ser el que impedia la seva entesa a reclamar deixar de ser protegit i a fer valdre els valors dels seus pares. La dansa és narrativa i arriba a moments divertidament patètics (en què és ben clar que el codi és còmic). És molt saludable posar humor a la dansa integrada. Les característiques de cada intèrpret ajuden a construir cada rol. Com en l'adaptaciuó del conte de Hansel i Gretel (H+G) amb la direcció d'Alessandro Serra la vulnerabilitat dels rols augmenta quan els seus intèrprets són dependents. Cendoya no vol quedar-se en la imatge de llàstima (com també passa a Misericòrdia de Sud Costa Occidentale) i troba la fórmula perquè el fill es rebel·li a la separació i a la llar protectora. Ho fa amb un canvi de música, de moviment (hip hop) i domnant aire a la breu peça de carrer. Revigoritza l'ànima.