Com en l’altre treball que Traberprodutkion presenta al Trapezi, Hikohki Gumo, la companyia suïssa presenta una peça contemplativa. Aquesta, sense música ni cap element complementari més que el treball d’un sol artista construint una torre amb pals i cordills tots de la mateixa mida, intercanviables (a diferència de les creacions de Jordi Galí en què també es completa la peça amb una mena de pal-lligat amb una corda a manera d’antena: Abscisse, Cîel, Maibaum…). L’acció s’allarga durant quatre hores i permet contemplar el treball lent i rigorós, feixuv, d’un artista que alça cap amunt, somrient al públic però amb una concentració dins d’un personatge molt espiritual, de vida sana (per berenar,tres pomes) i que construeix i desconstrueix l’obra en quatre hores. Aquesta voluntat de desfer, de no voler perllongar en el temps recorda al Paso doble de Josef Nadj i Miquel Barceló en què després d’intervenir un mur de fang i de transmutar-se en les figures semifantasmagoriques de les pells de Barceló hi havia l’obligació de desfer-ho tot, que tot tornés a ser massa informe, bloc de fang. Com a art efímer, no hi queda més resta que les imatges; cap conseqüència del treball és corpori.