Ho sabem des de sempre,
però mai no deixa de sorprendre’ns: quan et mires el món des de les altures,
sovint acabes perdent el món de vista! I llavors, entres en un estat en què ets
sents eternament situat més enllà del bé i del mal. I en què fins i tot te n’oblides
que l’eternitat – com a mínim  en aquesta
vida-  no existeix, mentre te n’oblides
també fins i tot de les clàusules que vas signar tu mateix, i que poden
obligar-te a fer de cop i volta un aterratge a la realitat. L’experiència ens
demostra que tots podem patir aquesta mena de miratges. Però que el fenomen es
produeix en quantitats altament alarmants quan de la classe política, la classe
financera i altres esferes del poder es tracta. Segurament, perquè aquestes
classes i altes esferes, estan ancestralment acostumades a gaudir molt sovint
dels privilegis de la impunitat.

Totes aquestes divagacions un punt filosòfiques, vénen inevitablement
al cas arrel d’una proposta escènica signada per Simona Levi que es deixa de
filosofies a l’hora de posar el dit a la nafra de la corrupció en totes les
seves vessants. I de  denunciar sense
embuts i sense altres paraules que aquelles que van pronunciar o van posar per
escrit els mateixos protagonistes de la història el gran escàndol representat per
les targetes Black. Com estic segur que, qui més qui menys, tots i totes  vosaltres heu sigut beneficiaris d’aquestes
targetes dotades de crèdit gairebé infinit i emeses per Caja Madrid i Bankia (
una entitat bancària que ens desperta tan afecte, que fins i tot hem decidit
rescatar-la entre tots amb els nostres propis diners) , no entrarem en detalls.
Ja s’encarregaran de fer-ho Simona i el molt ben documentat Sergio Salgado, que
primer han tingut la feinada de recollir milers i milers  de documents sobre el cas ( la part del lleó,
se l’emporten els emails escrits pels protagonistes). I que després, han tingut
la feinada de seleccionar aquells que podien transmetre amb més claredat
l’evolució que va anar seguint el tema, per tal de donar lis un format escènic
didàcticament  trempat, i ben  fàcil de seguir. Un format escènic no exempt
tampoc dels seus bons moments de comèdia involuntària ( evidentment, Simona sap
treure-li puntual  partit humorístic a
situacions que , de ben segur, ara no els hi deuen fer cap gràcia a la colla de
personatges que desfilen per l’escenari) , dels seus tocs de “thriller”
econòmic, i d’aquell rerafons lúdicament filosòfic sobre la desconnexió entre
poder i realitat al qual em referia abans.

Tot, amb el ben saludable objectiu de donar a conèixer a quantes més
persones millor  les esbojarrades
malifetes i eixelebrades decisions que van originar aquelles targetes. I  que , com podreu comprovar , esquitxen a
organitzacions i personatges que, si no esteu al cas del cas, ni us podeu
imaginar que acabin esquitxats.   I  tot
també , amb la finalitat d’obtenir  de
pas – el necessitaran – el més ampli coneixement i recolzament popular de cara
al judici sobre el tema que tindrà lloc ben aviat, i en el qual les
associacions vinculades al naixement d’aquesta proposta hi juguen un paper
decisiu en la part acusatòria. Cal desitjar lis molta sort. I recordar de pas
que, de vegades es pot tenir la sensació que vivim a un país en el qual els
grans escàndols relacionats amb la corrupció en totes les seves vessants, no
solsament no paguen peatge quan arriben les eleccions, sinó que més aviat
semblen aportar rèdits electorals.O és una impressió subjectiva? No: crec que
és una realitat objectiva.