Tornem-hi, que no ha estat res! Vet aquí la revisió del segon acte de «Hamlet» que torna a fer jugar a quatre mans el director Sergi Belbel i l’actor Enric Cambray, aquesta vegada amb el suport d’una ajudanta de direcció, Júlia Bonjoch, actriu i parella, a la vida real, de l’actor, com en els millors temps del teatre de barraca.

Tots tres no s’hi han posat pas per poc, una altra vegada. La síntesi no es pot dir que sigui el que més els atrau, però. Qui no vulgui “words” i més “words” que no espolsi la llengua. I així, aquesta segona part es manté, com la primera, en l’hora i tres quarts, gairebé dues hores, però amb un plantejament diferent, més descarat —a veure si a manera que vagin tirant amunt, la cosa es descararà encara més— i amb alguna sorpresa inclosa, com per exemple la presència en cada funció d’un personatge convidat que fins i tot ha de sortir a l’escena a donar un cop de mà al protagonista (el dia de l’estrena, la convidada i presumpta espontània sisplau per força va ser l’actriu Emma Vilarasau, lectora d’un monòleg, el de Pirrus i Príam).

La base d’aquest segon round se centra en les rèpliques de Reinald, criat de Polonius, per burxar en el món del teatre i dels qui surten dels estudis escènics amb un Déu al cos. Aquí, la il·luminació hi jugui encara més un paper important. Els espectadors també agafen més protagonisme en aquest segon lliurament. Els llums de sala els posa al descobert. Potser perquè Enric Cambray (multipríncep nòrdic amb el micro quan convé com a única arma) no caigui aclaparat per la síndrome de la solitud i pugui així respirar del seu devessall de paraules shakesperianes… o “words” belbelians, com en vulgueu dir.

El monòleg de participació té unes claus que ara aquí encara es posen més en evidència, sempre que no s’estiri més el braç que la màniga i els espectadors no acabin fent sortir el tret per la culata de l’invent. Però Enric Cambray —que se la juga mostrant la capacitat actoral que porta dins—, malgrat baixar sovint a peu pla, sempre es reserva el dret d’estar uns esglaons per damunt de tothom, per si de cas. Ho necessita. Perquè no és cap broma això de posar-se en la pell de diversos personatges i no moure’s de lloc i, a més, jugar amb la llengua com una reflexió lingüística plantejada davant el teclat, a l’hora d’adaptar aquesta marató hamletiana.

Diria que els dos promotors de la marató (Belbel i Cambray) són conscients que, en cada lliurament nou caldrà aixecar el llistó per no decebre les expectatives generades. ¿Missió impossible? El camí ja està desbrossat. Però caldrà fer-ho amb la prudència de no caure en el simple xou del monologuista, sempre portant els espectadors a la profunditat de «Hamlet» perquè no s’oblidin, mentrestant, que el que s’està fent és una exploració del clàssic més impenetrable de l’univers teatral, gratant endins, per veure si sagna. Parlant de sagnar: si la lletra amb sang entra, ¿per què no pot entrar «Hamlet» amb una marató? Aquest és el dilema del ser o no ser… ei!, si pot ser. (…)